Diverses cultures escampades arreu del món tenen, entre els seus trets identitaris, el costum d’alçar construccions humanes. El Japó, l’Índia, Itàlia, el Marroc, Palestina, i també diferents llocs de l’Estat espanyol, duen a terme algun tipus d’activitat popular en la qual els participants s’emparren els uns damunt dels altres per enaltir la festa. Ara bé, els nostres castells són singulars. El grau d’excel·lència tècnica, d’expansió territorial i d’acceptació dins la nostra societat canviant no té parangó. El fet casteller és universal, i més enllà del seu reconeixement per part de la UNESCO, és el testimoni de l’evolució d’una societat integradora i solidària, capaç de combinar la modernitat i els valors més arrelats de la nostra cultura popular.
És per això que enguany la Fundació Lluís Carulla ha triat el castells per a la seva Nadala 2013, una publicació destinada a difondre monogràficament i en forma de miscel·lània gratuïta temes relacionats amb la cultura catalana i escrita per reconeguts historiadors i especialistes del nostre país. La primera Nadala és de l’any 1967 i amb aquesta darrera compleix 47 edicions. Els subscriptors de la Nadala, amb les seves aportacions, fan possible la dotació dels Premis Baldiri Reixac, destinats al reconeixement de l’escola catalana, i enguany arriba a la 35a edició.
La Nadala 2013, coordinada pel periodista i poeta Jordi Llavina, inclou articles escrits per vuit especialistes que analitzen la tradició castellera des de diverses perspectives. Pere Ferrando fa una aproximació a la història dels castells, des del «ball de valencians» i els primers «Xiquets de Valls» fins al 1981, en què es torna a assolir un castell de nou pisos. Efren Garcia descriu l’expansió dels castells més enllà del Camp de Tarragona, a Barcelona, Girona i Lleida, i a les Illes Balears i la Catalunya Nord, i en ressegueix les innovacions tècniques i estructurals. Guillermo Soler relata l’eclosió del fet casteller en els darrers trenta anys i la gran fita que suposà assolir construccions de deu pisos, amb l’emblemàtic castell dels Minyons de Terrassa, el 1998.
Per la seva banda, Xavier Capdevila para especial atenció a la projecció internacional de les torres humanes, dóna compte de manifestacions culturals semblants en altres contrades i explica casos concrets en què la construcció pròpiament catalana s’ha importat a d’altres societats. Joan Cuscó constata la importància de la música en la festivitat castellera, uns «tocs» particulars i emblemàtics que han inspirat molts compositors del país, com Pau Casals o Anselm Clavé.
El filòleg Xavier Brotons investiga el lèxic casteller, ric i variat, amb mots que designen les posicions, les parts i els tipus de castells i n’explica l’origen i l’ús.
Josep Bargalló mostra com la literatura i les arts han reflectit la pràctica castellera, des d’un petit esment del Baró de Maldà en el seu Calaix de sastre, passant pel poema «L’enxaneta» d’Àngel Guimerà, fins a l’escultura d’Homenatge als castellers d’Antoni Llena. Raquel Sans, finalment, detalla en una cronologia els moments més significatius de la història castellera des del segle XVIII fins a l’any 2013, i constata la continuïtat del moviment i com s’ha anat estenent fins a arribar a l’esplendor d’avui.
