Els historiadors dels castells conclouen que el primer dos de nou amb folre i manilles descarregat pels minyons de Terrassa (1993) suposà l’inici de l’època de platí. Una etapa que continuem gaudint i que s’ha caracteritzat no només per l’assoliment de grans construccions humanes, sinó també per la gran expansió i popularització d’una activitat tradicionalment circumscrita al Camp de Tarragona. Moltes veus han posat èmfasi en el paper destacadíssim que els mitjans de comunicació han jugat en la difusió dels castells. Una observació que, sense deixar de ser certa, s’allunya de ser completa. Per entendre el gran arrelament que l’activitat castellera ha experimentat arreu del país, tampoc podem obviar la tasca acadèmica que s’ha desenvolupat durant aquest quart de segle.
La publicació del Diccionari casteller (Edicions Diputació de Barcelona, 2001) suposà una important fita. Des de la publicació Món Casteller (1981), coordinada per Pere Català Roca, no s’havia fet un estudi consistent al respecte. Les 650 entrades que Xavier Brotons hi presentà tenien un caràcter divulgatiu: incloïen neologismes, variants dialectals, i conceptes històrics. Era una bona base perquè el TermCat, juntament amb la col·laboració de l’Ajuntament de Terrassa, el Consorci per la Normalització Lingüística (CPNL) i la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, pogués desenvolupar projectes de difusió: l’elaboració d’un quadríptic amb la terminologia bàsica (2001) i la publicació digital del Diccionari casteller (2007).
A partir d’aquell moment, expressions com “donar pit” “fer de crossa” o “ser una guillotina” serien consultables per a tothom. La popularització dels castells ha permès difondre aquests conceptes, consolidar altres més bàsics en l’imaginari col·lectiu d’àmplies franges de població que no participen en cap colla (folre, manilla, dosos, etcètera), i fins i tot ampliar la lexicografia. Les innovacions tècniques i la mediatització de les diades han fet aparèixer conceptes com “tripleta màgica”, “portavents”, “puntals”, “gamma extra” o “clàssica de vuit”.
Recollir les variants dialectals castelleres
Els esforços per difondre la terminologia castellera no s’han aturat. En el si del II Casteller de Valls (2012), es va presentar la guia Lèxic casteller, elaborada pel tècnic de la CPNL Joan Pol i el mateix Xavier Brotons. L’objectiu, que Brotons i Antoni Pardo ja havien definit a Repensar els castells (2002), era recollir les variants dialectals de la terminologia castellera.
La “Càtedra de recerca històrica i documentació del fet casteller”, que s’impartirà a la Universitat Rovira i Virgili, ha estat promoguda per la Colla Vella dels Xiquets de Valls en col·laboració amb les institucions catalanes (Ajuntament de Tarragona, Diputació i Generalitat). Entre altres funcions, potenciarà la difusió de la terminologia castellera perquè la gent pugui comprendre i interpretar les construccions que s’aixequen durant una diada. Per aconseguir-ho, la càtedra treballarà en tres àmbits: realització de treballs científics, divulgació dels arxius de colles castelleres i promoció de l’activitat castellera entre la ciutadania entesa com a festa tradicional i singular catalana. En la mateixa línia s’encamina la inauguració de l’esperat Museu de Casteller de Catalunya
Fins als anys 80, els castells foren concebuts com una expressió ètnica i folklòrica, autorreferencial. Actualment han esdevingut els grans referents de la cultura nacional catalana quan vol traslladar els seus valors al món. L’atenció que els mitjans internacionals han dedicat al darrer concurs de castells de Tarragona, així ho demostra. Les publicacions i estudis impulsats des de les institucions i les universitats són imprescindibles per seguir consolidant l’afició castellera arreu del país.
