La presència de la dona a les colles castelleres.
És molt recent i s’inicia a partir de començaments dels anys vuitanta amb la colla Minyons de Terrassa. A partir d’aquí les noves colles que s’han anat formant han anat incorporant el sector femení amb completa normalitat. Hem de tenir en compte que actualment la meitat de la humanitat són dones.
A banda de la paritat de gènere, la seva incorporació ha significat quelcom més…
La incorporació de la dona en el món dels castells és la que ha propiciat que es puguin fer castells de la importància dels actuals, pel que fa a l’estructura, perquè som més àgils, pesem menys. Només cal fixar-se que des de quarts fins a l’enxaneta la majoria són dones.
Per altra banda, el fet que hi hagi dones a les colles ha comportat una millora substancial pel que fa a l’aspecte associatiu i relacional; l’ha enriquit molt.
Però, com dèiem, no sempre ha estat així.
No. Fins l’any 1979 que neix la Colla Minyons de Terrassa els castells eren una activitat d’homes. El màxim que es podia donar en una colla de les tradicionals era que l’enxaneta fos una nena. Tanmateix, participar en la dinàmica global castellera, pujant castells o fent pinya era una altra història… Només hi havia homes.
Hi ha encara actualment colles que encara es resisteixin a incorporar les dones?
Avui dia ja no. El que passa és que les colles més tradicionals, més històriques, han trigat més en incorporar la dona dins del col·lectiu.
De tot aquest procés, el fet que per primera vegada hi hagi una presidenta de la Coordinadora és simbòlicament molt significatiu. Com s’ha esdevingut això?
Ja el 2008 vaig ser la primera dona que va ser membre de la junta de la Coordinadora en representació de la meva colla, la Jove de Tarragona. Actualment, però, n’hi ha una més que n’és membre (en representació dels Marrecs de Salt).
A les darreres eleccions, els Capgrossos de Mataró, els Castellers de Sants i la Jove de Tarragona vàrem presentar una candidatura conjunta amb uns objectius a assolir per als tres anys, amb la condició que la presidència rotés una vegada l’any. És per aquest motiu que aquest segon any de mandat de l’actual junta m’ha tocat de ser-ne la presidenta.
I quin any!
Cert. Malgrat que el reconeixement que vam rebre de la UNESCO va ser el mes de novembre de 2010, el període en el que hi ha hagut més activitat pública dels castells i en conseqüència més feina per la Junta han estat aquests darrers mesos. No hem parat.
Amb tot, la consideració dels castells no ha estat sempre la que és avui.
Cert. Jo vinc d’un temps en el que els castells estaven mal considerats. Eren vistos com una cosa d’homenots, o de gent de malviure… Matiso: era mal vist de participar-hi tot i que no era pas mal vist d’anar-los a veure. Viure l’evolució de passar de tenir aquesta baixa consideració al reconeixement internacional amb la UNESCO és molt reconfortant. No té preu.
Parla’ns una mica del teu procés i de la teva procedència.
A la meva família hem estat set germans i tots hem tingut una relació amb les diferents manifestacions de la cultura popular catalana.
Jo vinc de la Jove de Tarragona, que fou una escissió de la colla de Castellers de Tarragona, que d’alguna manera patien l’estereotip que tot just hem comentat. Tanmateix, amb la Jove de Tarragona ja hi participen metges, advocats, amics de tota la vida, gent que provenia de l’escoltisme… Vaja, una procedència totalment diferent i diversa i que va poder propiciar en un moment determinat a finals de la dècada dels vuitanta (1988) la incorporació de la dona en els castells, més enllà del simple paper d’acompanyament que havíem desenvolupat fins aleshores.
Els castells i la relació amb la resta del moviment associatiu.
Principalment s’han generat espais de col·laboració entre diferents organitzacions, principalment entre les colles i els moviments del territori on es troben. Pel que fa a un tercer nivell, com pot ser la nostra participació a l’ENS DE COMUNICACIÓ ASSOCIATIVA, ens hi vàrem afegir des del primer moment i ens hi trobem molt còmodes i disposats a col·laborar i a participar en el que calgui.
Què penses de l’expansió dels castells més enllà dels llocs que n’han estat fins ara l’àmbit tradicional?
Una cosa és l’espectacle dels castells i una altra és el fenomen d’aglutinació que signifiquen els castells. Jo crec que és aquest aspecte el que la gent ha potenciat i aprofitat. Al voltant dels castells s’aglutina una part molt significativa de la població, cosa que fomenta d’una manera claríssima la integració de sectors d’immigració. Als castells tothom hi té un lloc, i d’una manera molt transversal. Els castells som integradors. El projecte “Tots som una colla”, ha estat molt significatiu en el sentit que parlem, implica les institucions locals i comarcals així com les organitzacions d’immigrants. És un projecte que continua i ha estat molt assumit per les colles de castells.
En aquests anys s’ha observat per part d’algunes colles una necessitat de fer patrimoni quan històricament mai no s’havia donat.
Hi ha de tot. Hi ha colles a les que el seu ajuntament els ha cedit el local social. D’altres en les que es comparteix local municipal amb d’altres entitats i algunes colles que no disposen d’espai propi fan els seus assajos a diferents espais públics, fins i tot el carrer. Les que tenen seu pròpia, de fet, són una minoria.
Cal tenir en compte que per a fer castells no necessites diners, i per a assajar, tenint en compte l’època en la que es fan, no hi ha problema per a poder-ho fer al carrers i en espais públics.
Durant aquests darrers mesos heu encetat un procés de debat intern sobre valors.
Sí. Els castells mai no havíem discutit de res. Hi havia unes normes bàsiques que tothom les seguíem i res més. El tema del patrimoni propi, la consideració d’esport, la publicitat a les camises, el sentiment de colla, la competitivitat i la rivalitat… Són temes que darrerament han sorgit i que fan necessària la definició d’uns valors que ens ajudin a créixer i a situar-nos en el món en el que vivim. El reconeixement de la UNESCO també ha fet visible una sèrie d’aspectes i qüestions que cal valorar i madurar.
Per tot plegat, des de fa mesos estem duent a terme una dinàmica interna de debat i reflexió al voltant d’aquests conceptes i actituds, el resultat de la qual esperem presentar a la propera assemblea general del mes de març de 2012.
Ens agradarà conèixer i compartir aquestes reflexions.
Joan-Ramon Gordo i Montraveta
