El món casteller ens hem guanyat una merescuda fama de qualificar constantment com a «històriques» fites, diades i temporades, fins a l’extrem que pot fer la sensació que exagerem o que ens aferrem a qualsevol petit indicador per a poder cridar, un cop més, que estem presenciant «història viva dels castells». El darrer exemple n’ha estat l’actuació de festa major de Sant Joan, ahir a Valls, que ha estat celebrada unànimement com a -ja es veu a venir- «històrica».
Cal tenir en compte, en primer lloc, que el fet que els resultats castellers siguin mesurables i, per tant, comparables -cosa que no succeeix, o no amb tanta facilitat, en altres activitats de cultura popular i tradicional- és el que facilita en bona part aquesta cursa de rècords i novetats. A això, cal afegir que avui en dia vivim un món casteller format per més de cent colles que el repertori està format per un nombre creixent de construccions i que l’inici de temporada suposa, en part, posar el comptador a zero. Això és el que permet que gairebé cada diada ens aporti algun element mínimament nou o destacable: la colla X ha fet el primer castell de vuit pisos de l’any, per exemple. I n’ha fet el número deu. Quan una colla assoleix un determinat castell per primer cop, certament podem qualificar-ho com un fet històric, si més no per l’agrupació. I encara podem fer entrar en joc més elements: potser és el primer cop que es fa en aquella població, en aquella diada, en aquell moment de la temporada…
Per exemple, la qualificació d’històrica per la diada de Sant Joan a Valls d’ahir mateix té molt a veure amb la combinació del resultat amb el calendari. En concret, mai s’havia descarregat el quatre de nou sense folre -un dels sostres actuals del fet casteller, dotat a més de ressonàncies mítiques- tan aviat dins la temporada (ho van fer ahir les dues colles vallenques) i tampoc cap colla havia completat al juny una actuació amb quatre construccions de gamma extra (ho va fer la Vella). Per tant, creguin-me, per una vegada parlar d’un Sant Joan històric sembla més que justificat. I aprofito fer un apunt que també ens permet la diada: comprovar que fins i tot el món casteller més tradicional es mou, amb la modificació de l’horari tant de la diada central (que es va avançar a les 12 del migdia) com de la de Completes (o vigília). Canvis que tenen a veure tant amb qüestions logístiques com climàtiques i que pretenen afavorir el rendiment dels castellers i, al mateix temps, premiar el públic. «Eppur si muove…»
D’acord, un Sant Joan històric, però vol dir això que estem a l’arrencada d’una temporada castellera històrica? Tot apunta a que sí. D’entrada, s’acostuma a considerar que els anys parells, de Concurs, són més potents que els senars. Sant Joan ens ha deixat clar l’extraordinari nivell que ara mateix poden oferir les dues colles de Valls. Per si això fos poc, al vespre, a Tarragona, la Colla Jove d’aquesta població també va descarregar el dos de nou: mai havien assolit aquest nivell tan aviat. Els Castellers de Vilafranca ja fa setmanes que van estrenar la gamma extra. El primer test seriós per als Minyons de Terrassa encara ha d’arribar -aviat, per la seva festa major-, però l’any passat ja van recuperar els galons de deu. Capgrossos de Mataró i Castellers de Sants ja han estrenat el castell de nou. I, per sota, moltes colles estan esmicolant, avançant o, si més no, igualant registres anteriors.
De manera que sí, tot sembla indicar que probablement ens trobem davant una temporada històrica o que aculli força fites històriques. I això és motiu de celebració, tenint en compte que no fa pas tant de l’aturada pandèmica, que en el cas dels castells va ser molt més llarga que en la majoria d’activitats culturals: divuit mesos sense cap actuació ni assaig, dues temporades perdudes a la pràctica. I valdrà la pena celebrar-ho especialment també aquest any que commemorem el centenari de l’aparició dels Xiquets de Tarragona i els Nens del Vendrell, fet que es considera l’origen de l’anomenada Renaixença Castellera. El que vol dir, i això no ho hem d’oblidar, que els castells, que avui veiem com un model d’èxit i un símbol nacional, fa un segle i escaig van estar a punt de desaparèixer enmig d’una certa indiferència col·lectiva. Per tant, memento mori i, al mateix temps, carpe diem.
És a dir, que aquells més allunyats del món casteller ens haureu de perdonar si aquest 2026 ens fem pesats, un cop més, parlant d’unes diades i una temporada històriques. Coi, que tampoc anem tan sobrats de motius per la celebració…
