L’Ateneu de Tàrrega és un lloc emblemàtic per l’associació Guixanet. En les taules del seu bar, Albert Fitó i Marc Calderó van concebre i gestar la creació de la figura de l’Àliga de Tarrega que va permetre l’impuls de l’entitat i a la vegada, de la ciutat en matèria de cultura popular. M’hi esperen els mateixos impulsors i Beatriu Armengol, actual presidenta de l’entitat, disposats a explicar-me la singularitat d’una festa única a Catalunya. Aprofitant l’avinentesa, reflexionem sobre la concepció de la cultura popular al segle XXI i la necessitat que els més petits sentin el folklore local com a propi.
En primer lloc, una pregunta obligada. Com heu viscut aquests dies de festa?
Beatriu Armengol.- Les sensacions són molt bones, però estem esgotats. El treball previ és molt sacrificat. Hem de començar a organitzar-ho set mesos abans, pensant el leitmotiv del guió, les colles que seran convidades, les entrades i sortides de la imatgeria, la música que sonarà, etcètera. El projecte implica la participació de moltes persones i coordinar tot això, no és fàcil. A més, som molt autoexigents. Afortunadament, les valoracions que ens arriben de part de la gent són molt més positives que les pròpies.
Marc Calderó.- La Nit del Tararot cada any és una experiència nova. Nou guió, nou argument, noves bèsties… Tot i que segueixi uns patrons definits, hem de canviar l’espectacle de dalt a baix. I tot plegat, amb forces limitacions tècniques i personals, que cada membre de Guixanet, segons les seves capacitats, intenta resoldre. No tenim cap àmbit professionalitzat. I per més inri, tampoc tenim la possibilitat de fer assajos previs. Només els regidors [persones que guien les entrades i sortides de les colles] fan una prova general. La imatgeria, ni tan sols la targarina, actua sense preparació prèvia.
Albert Fitó.- Volem que el Tararot sigui un espectacle molt dinàmic i atractiu, i que la gent participi de la festa. Com diu la paraula, en sigui partícip. Això és un dels objectius primordials que ens vam marcar quan el vam crear. Que la gent no visqués la cultura popular com quelcom distant. I per aconseguir-ho, hem hagut d’adaptar-nos. A diferència de fa uns anys, quan fèiem l’espectacle en una plaça que tenia capacitat per acollir mil persones, ara hem d’idear unes sortides i entrades més espectaculars.
“En altres poblacions, on la tradició està més assentada, hauria estat més complicat crear el Tararot”
El Tararot combina elements d’imatgeria institucional i personatges completament irreverents. Els targarins han sabut entendre aquesta mixtura?
A.F.- Des de Guixanet, sempre hem pensat que la cultura popular està excessivament estandaritzada i protocol·litzada. No podem concebre que els elements festius només puguin aparèixer en certs contextos i en certes maneres. L’aposta del Tararot és totalment contrària. Els elements surten en un ambient diferent i teatralitzat. En certa manera, estem influenciats per la Fira de Teatre de Tàrrega. El factor sorpresa és clau.
B.A.- És cert que sempre hem fugit dels estereotips, però també hem volgut mantenir el caràcter solemne de la imatgeria institucional, començant per l’Àliga. Afortunadament, a Tàrrega la gent no tenia prejudicis respecte el folklore. Potser perquè no hi havia gaire tradició de cultura popular… De fet, copsem que les colles que invitem estan molt contentes de poder formar part d’un format menys convencional. En altres poblacions, on la tradició està més assentada, hauria estat més complicat crear aquest tipus d’espectacle.
M.C.- Hi estic d’acord. Com que els targarins no teníem gaire base folklòrica, Guixanet va poder actuar amb més llibertat. Quan vam idear amb l’Albert les dues primeres edicions del Tararot, teníem dues grans referències. Per una banda, ens fixàvem molt en la Patum berguedana. Ens encantava que la gent formés part de la festa d’una manera tant directa, fins al punt que són la mateixa festa. I per altra banda, vèiem Els Comediants com una altra font d’inspiració. El Tararot va néixer fruit d’aquestes influències, que poden semblar contradictòries. Un espectacle molt proper a la gent, però sense el caire institucional de la Patum. De fet a Tàrrega, cada any vénen colles de diferents pobles.
La Nit del Tararot és l’esdeveniment més emblemàtic de l’Associació Cultural Guixanet, però només és la punta de l’iceberg d’una activitat molt més àmplia que desenvolupeu al llarg de l’any.
M.C.- La generació que actualment impulsa Guixanet no vam mamar, quan érem petits, el folklore targarí. Per això estem interessants que els nens absorbeixin la cultura targarina com a pròpia. Hem creat material didàctic perquè els nens –des de P3 fins que acaben la primària —guanyin competències al mateix temps que aprenen el seu folklore. En lloc d’aprendre a sumar “palets”, aprenen a sumar els nans de Tàrrega. Als més petits, no cal que els hi ensenyis com es diuen els elements d’imatgeria festiva. Te’ls assenyalen i anomenen ells mateixos quan se’ls troben pel carrer.
B.A.- Aquest material didàctic permet treballar la cultura popular pròpia des de les escoles targarines. El material no està format únicament per la imatgeria i entremesos que hem creat a Guixanet, sinó per tot el folklore de la ciutat. El nostre desig és omplir el buit generacional que hi ha entre la generació que té 35-40 anys i els nens que encara no han complert els 10. Ens agradaria assegurar un relleu plàcid i progressiu entre aquestes dues generacions que es porten 25-30 anys de diferència.
Des del primer moment, heu tingut present que les expressions de cultura popular que creàveu havien de servir perquè la gent, i especialment els més petits, s’identifiquessin amb la ciutat. Heu percebut un retorn, en aquest sentit?
A. F.- La Festa Major de Maig ha agafat un sentit identitari brutal. Abans la gent aprofitava aquests dies per anar a Andorra o Port Aventura. Hi ha molts indicadors que ens ho demostren que hem girat la situació com un mitjó. Fa sis anys, era impensable organitzar una Festa Major infantil, ni esperar que la gent s’esperés tres quarts esperant sota la pluja per començar la Nit del Tararot… Que precisament el Tararot sigui un espectacle tan singular, que només es pot viure a Tàrrega, ha ajudat decididament a crear aquesta complicitat. Si les nostres festes fossin com les del 80% de municipis, seria més díficil percebre el retorn de la gent.
B.A.- Hem recuperat l’esperit de les primeres edicions de la Fira del Teatre de Tàrrega, quan la gent sentia la festa com a pròpia. L’evolució i professionalització de la Fira segurament és molt lògica, ja que tot evoluciona i la seva rellevància ha engolit per complet la Festa Major de setembre. Això ha comportat que els targarins entenguin la de maig com la seva Festa Major. De fet, ja no ens hi referim com a “Festa Major de Maig” sino senzillament Festa Major i la de setembre, com la Fira.
Com comentava l’Albert, també hem impulsat una festa major infantil, que hem anomenat l’Eixideta, perquè també ells participin activament en la festa. A més, cada Sant Jordi organitzem un concurs infantil de contes sobre folklore targarí, que escriuen els nens des de les escoles. La història guanyadora és publicada i venuda amb molt èxit.
“Si les nostres festes fossin com les del 80% de municipis, seria més díficil percebre el retorn de la gent.”
M.C.- Guixanet ha fet molt bona feina, però no crec que en sigui el principal responsable. Si la societat targarina no hagués desitjat unes senyes d’identitat pròpies, la nostra feina hauria caigut en un sac foradat. El nostre mèrit és haver aconseguit implicar un públic molt transversal, des dels més petits –això ha estat molt important –fins als pares i mares de família.
B.A.- Lèxit ve donat en part per l’afany identitari dels targarins. D’aquí la bona rebuda que han tingut els elements i entremesos que hem anat creant i que la gent es va fent seus. I també cal destacar en aquest sentit que formem part d’un moviment més ampli que s’ha viscut els darrers deu anys a Tàrrega – l’Associació AGRAT n’és un exemple—de gent que vol moure’s i fer coses per la ciutat.
A.F.- Hem aconseguit que la gent senti com a pròpia la imatgeria festiva, encara que no tingui un origen secular. I per altra banda, ens hem cansat que la cultura sigui pagada i impostada. Fins l’any 2006, la Festa Major de Tàrrega no tenia una personalitat definida. Guixanet ha fet arqueologia local per crear festes genuïnament targarines. Vam descobrir, per exemple, que durant l’aiguat de Santa Tecla (1874), un home anomenat Joan Farré i Majoral alies “Cacahuero”, va salvar 45 persones de morir ofegades al riu Ondara tot i no saber nedar. Com que aquest home no tenia carrer a Tàrrega, vam decidir organitzar-li la Festa de la Rubinada. Crec que la gent agraeix aquesta idiosincràsia local.
Guixanet, i concretament La Nit del Tararot, ja són un actiu consolidat del patrimoni targarí. Quin paper ha jugat el Consistori en l’efervescència que heu protagonitzat els darrers anys?
M.C.- Estem orgullosos perquè hem aconseguit crear un “producte” únic a tot Catalunya. En aquest sentit, ens agradaria rebre més suport de les institucions, sobretot en aquells aspectes tècnics i de personal on nosaltres no podem arribar. Ens calen més recursos.
B.A.- Hem de plantejar-nos que la Nit del Tararot és una festa molt digna. Nosaltres som molt crítics amb l’organització de l’espectacle i ens agradaria que la nostra dedicació –amb temps, energies, esforços– fos més corresposta i que se li donés la transcendència que li pertoca com l’espectacle cultural únic i referent que comença a ser. Tot pel bé de l’espectacularitat que encara no li podem donar però que sí visionem quan creem l’espectacle.
Guillem Carreras
