En aquest context van néixer i consolidar-se, a partir del segle XV, els dracs, els gegants, els lleons, els bous, les mulasses… Elements de cultura popular que segueixen sent l’ànima de tants seguicis i cercaviles que se celebren arreu de Catalunya. La taula rodona Gegants i bestiari festiu: art, llegenda i difusió, celebrada aquest vespre a la Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, ha servit per debatre sobre el passat, present i -més important!- futur d’aquestes expressions festives. El periodista Quim Rutllant ha estat el moderador d’un col·loqui que ha comptat amb les intervencions de l’etnòleg Salvador Palomar, l’antropòloga i exdirectora del Museu d’Arts i Tradicions Populars Maria Dolors Llopart, i el president de l’Agrupació del Bestiari Festiu i Popular de Catalunya Mateu Tres.
Llopart ha iniciat la seva intervenció destacant els tres grans àmbits que, al seu entendre, defineixen la cultura popular: l’oralitat (rondalles, contes, llegendes), els espais construïts (cases, estables, ponts, coberts), i la imatgeria i la representació. Un darrer bloc, que al seu torn, va dividir en quatre subapartats: escultures, exvots, la disfressa i la teatralitat, i la representació de personatges fantàstics i singulars, on s’ha d’incloure la imatgeria festiva.
Presentat aquest marc general, Llopart ha fet un repàs històric a la trajectòria dels gegants barcelonins. La primera referència documentada l’any 1424, la decadència que viuen durant el segle XVI, la recuperació a partir de la canonització de Sant Ramon de Peñafort (1601), les conegudes prohibicions de Carles III (1783) i Primo de Rivera (1923), la crema de figures coincidint amb l’esclat revolucionari de 1936, l’apropiació que en feren posteriorment les autoritats franquistes, i la recuperació popular de les imatges a partir dels anys 80.
El parlament de Palomar ha posat èmfasi en la capacitat que tenen els gegants i les figures de bestiari festiu per a identificar una comunitat. En aquest sentit, ha apuntat la doble dimensió que té qualsevol festa: com a moment i espai d’excepcionalitat i trencament dels rols quotidians, però també com un espectacle representatiu de l’estructura social d’una comunitat. Com a exemple de la força simbòlica que pot adquirir la imatgeria festiva, l’etnòleg ha recordat l’apedregament de l’Àguila de Reus en els anys posteriors a la Guerra de Successió per la seva associació a la causa d’Habsburg.
Preservar un vincle emotiu estret entre la imatgeria i la població és vital. En aquest sentit, Palomar ha advertit que les Trobades Geganteres multitudinàries “difuminen la representativitat dels gegants com a ambaixadors del municipi”. Segons el membre fundador del grup de recerca Carrutxa, actualment es fan trobades que uneixen les entitats i no pas els municipis. Convé no oblidar la representativitat que la cultura popular té en un territori i per una socetat.
Tancant la ronda d’intervencions, Tres ha subratllat que “l’Agrupació del Bestiari Festiu i Popular de Catalunya és una federació relativament jove”. La percepció del bestiari festiu com a col·lectiu de cultura popular és un fenomen recent. És freqüent, de fet, que la imatgeria festiva estigui custodiada per colles de diables, esbarts o ateneus. Un fet molt positiu i enriquidor, segons Tres, si bé s’ha de vetllar per evitar que “massa entitats ocupin el mateix espai”. En aquest sentit, el president de la federació ha plantejat que “potser estem sobresaturant els programes culturals. Volem fer massa activitats i no les fem tan bé com podríem”.
Per augmentar la qualitat de la imatgeria festiva, ha apuntat Tres, “les colles hem de buscar la personalització”. Un objectiu que demana evitar les rèpliques de figures, i la capacitat de saber-les divulgar entre la canalla. “Les noves generacions reben una gran quantitat d’imputs diaris”, ha destacat. En conseqüència, és vital fer una campanya de divulgació de la imatgeria adreçada específicament al públic infantil.
Acabades les dissertacions individuals, els tres ponents han participat d’un debat obert al públic. Entre altres matèries, s’ha reflexionat sobre la importància de la cultura popular com a eina d’integració dels nouvinguts, la necessitat de potenciar les Cases de la Festa com a equipaments de divulgació, l’origen simbòlic de la imatgeria o bé la confecció i seguiment dels protocols festius.
Més enllà de cadascun d’aquests àmbits, els ponents han coincidit en la necessitat que els gegants i el bestiari festiu segueixin sent els ambaixadors de la terra. La imatgeria festiva ha de tenir un significat propi i especial pels barris i municipis on es llueixen. Llavors és quan les festes guanyen encant; llavors és quan les festes guanyen popularitat; llavors és quan les festes guanyen personalitat.
