Diuen i expliquen que més enllà de l’any de la picor els sarraïns havien aconseguit assetjar Sant Feliu de Pallerols a la Garrotxa. El setge era terrible, horrorós, el poble patia gana, set, i mil calamitats. Els enemics no estaven disposats a cedir als clams de pietat dels afectats. La cosa es va posar molt negre, ja no quedava cap esperança, era segur que no arribaria a temps cap ajut exterior, si havia d’arribar-ne cap. Però a voltes les situacions extremes aguditzen la creativitat dels qui pateixen per sortir airosament dels atzucacs i aquest fou el cas a Sant Feliu de Pallerols. Uns veïns, més llestos que la gana, van jugar-se el tot pel tot. Van reunir tot el cartró i la fusta dels que disposaven i van construir tants cavallets com van poder, uns gegants i una mulassa o bèstia folla. Els santfeliuencs eren coneixedors que les tropes que tancaven el setge temien de totes totes les forces de cavalleria. El moment definitiu havia arribat i tot aprofitant la foscor de la nit van llançar-se a la contesa amb aquest exèrcit de cartró. Els sarraïns, confosos, veien que s’atansaven tropes a cavall, gegants que llençaven pedres i, per acabar-ho d’adobar, un monstre desconegut i ferotge. Els assetjadors van repensar el setge i cames ajudeu-me van fugir sense oferir gaire brega. Un exèrcit de fusta i cartró dirigit per l’enginy col·lectiu havia vençut. Per celebrar-ho, cada any a Sant Feliu de Pallerols ho commemoren per Pasqua Granada amb el Ball de cavallets, gegants i mulassa, la dansa de la Mata-Degolla descriu l’episodi.
Aquesta tradició oral arrelada a la localitat garrotxina és l’explicació deliciosa i llegendària dels orígens d’aquest entremès festiu que coneixem amb els noms de cavallets, cavallins, ball de turcs i cavallets, tot i que en algunes poblacions se’ls anomena cotoners o cotonines, per la seva relació amb el gremi de cotoners. Si els orígens de la llegenda els podem datar al segle VIII, Joan Amades, a Gegants, Nans i Altres Entremesos, encara ens remet a un text clàssic de Plini el Vell on hi ha referència a uns cavalls balladors també vinculats al món bèl·lic.
Llegendes a banda i centrant-nos en les generalitats d’aquest entremès festiu a casa nostra, podem dir que geogràficament s’estén per tots els Països Catalans, ja que en tenim exemples en tots els seus territoris. Les documentacions escrites fixen l’aparició d’aquest entremès el segle XV com a mínim, on trobem la data més reculada. Concretament, a Barcelona, l’any 1424. La referència la trobem en el Llibre de les Solemnitats de Barcelona. El Document és un inventari de la processó del Corpus que es va realitzar aquell any i, efectivament, entre les més de cent representacions que hi surten relacionades, hi apareix la representació del Lo martiri de Sanct Sabestià, ab los cavalls cotoners e ab los turchs, considerem aquesta cita com la primera referència documental de l’entremès dels cavallets.
er tant cal emmarcar els cavallets en el discurs iconogràfic i sobretot ideològic que oferia la festa del Corpus. Moltes de les representacions del Corpus provenien de les tradicions hagiogràfiques recollides per Giacomo de la Voragine. La seva teatralització les convertia en veritables espectacles al carrer, alguns -com el que ara ens ocupa- de dimensions veritablement considerables i que devien ser del gust dels assistents a la processó. Aquestes lluites del bé contra el mal, de la virtut contra el pecat, de la victòria de la fe cristiana… van trobar una teatralitat nova que naixia per a una festa nova, com era la del Corpus, sí bé és cert que aprofitava tradicions teatrals anteriors.
Malgrat això, un fet diferencia, al meu entendre, l’origen d’aquest entremès dels altres, cosa que a ulls actuals li dóna un cert aire de perversitat, si ens parem a observar i comparem els diferents entremesos que feien la seva aparició en la processó del Corpus Cristi. Dins el seguici trobem lluites d’origen bíblic, com per exemple el Gegant Goliat i el Rei David, o de bèsties ferotges lligades al mal que són vençudes o domades per un sant o un altre personatge, com per exemple l’entremès de Santa Margarida ab lo drach. En totes elles el mal s’identifica a partir d’un relat mític, fins i tot quimèric o inabastable.
Per contra, en el cas dels cavallets, aquest “mal” és concret, identificable, definit en un espai i un temps fins i tot abastable i recognoscible. L’entremès s’estructura a partir de l’escenificació d’un combat, actualment dansat, entre turcs i cristians o, el que és el mateix, el fidel contra l’infidel, la creu contra la mitja lluna -argument força comú en l’època i que com podem suposar sempre acabava amb els turcs sota els cavalls. Alguns autors apunten la possibilitat que l’argument tingués el seu fonament en els relats de la reconquesta de la Península -cosa que dubto, ja que en la majoria d’exemples que coneixem del territori ens parla de turcs i mai de moros. D’altres autors veuen un possible origen en els episodis de pirateria que assolaven les costes, argument que encara veig més inconsistent. En canvi, sí que veig la possibilitat que l’argument es fonamentés en la rivalitat Orient – Occident, en aquest cas i tenint en compte que moltes poblacions no van tenir aquest entremès fins entrat el segle XVI o XVII, i que el rival d’Orient seria l’imperi Otomà, que es trobava en plena expansió i plenitud. Per tant, ens trobaríem davant d’una escenificació que arengava la rivalitat de dos mons reals, coetanis i a priori divergents.
Per les descripcions de les que disposem, també aquests primers entremesos de cavallets podrien tenir una soca comuna amb les festes de moros i cristians que se celebren al País Valencià i que també van conèixer la seva expansió a partir del segle XVI, començant amb els de Cocentaina l’any 1568.
Actualment, els balls de cavallets, en les seves diferents versions, han perdut aquest sentit d’enfrontament, perversament orquestrat i amb intencions propagandístiques, entre dos mons. Avui els balls de cavallets gaudeixen de la popularitat i del component lúdic que pot generar representar una batalla dansada. Seguicis, cercaviles i trobades com la darrera celebrada a Lleida son bons exemple de l’interès que aquesta manifestació festiva desperta.
