Adelaida Moya ens concedeix aquesta entrevista abans que el govern hagi anunciat la fi de les restriccions en l’àmbit cultural. Destaca la capacitat de resiliència que han tingut les entitats des de l’inici de la pandèmia, i també defineix algunes de les línies d’actuació que vol impulsar des de la direcció general de Cultura Popular i Associacionisme Cultural: una col·laboració més estreta amb el Departament d’Educació, treballar en la llei d’espectacles a la via pública, simplificar els tràmits administratius o millorar la projecció mediàtica de la cultura popular en els mitjans de comunicació públics. Aspectes que segurament quedaran recollits en la Llei del Patrimoni Cultural Immaterial Català i de l’Associacionisme Cultural, que Moya desitja aprovar aquesta legislatura.
Com és el vostre accés al món de la cultura popular i, més endavant, en les entitats?
En el meu cas, ha estat sempre d’una manera molt natural. A casa meva ho he viscut tota la vida. Des de ben petita, s’ha parlat i s’ha viscut la cultura popular entre amics i coneguts de la família. El meu pare (el folklorista Bienve Moya) sempre tenia grans debats de cultura popular. També l’acompanyava a entitats on ell participava i, a mesura que et fas gran, és una cosa que portes ja a dins. Al final jo també vaig començar a participar en algunes entitats de la meva ciutat (Vilanova i la Geltrú), en algunes festes… Si em preguntes exactament quan va començar, no t’ho sé dir perquè hi ha estat present sempre.
Quan éreu regidora de Cultura, Convivència i Equitat a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, en una entrevista a l’Eix Diari fèieu una reflexió sobre la cultura popular i el món professional, fent referència que són dos mons complementaris i que no caldria oposar-los.
Sí. Per mi no només són dos mons complementaris, sinó que la cultura popular és la cultura de base d’aquest país. Arran de la cultura popular i del seu món associatiu han sorgit moltes altres coses. Per exemple, la gran tradició que té aquest país de fer teatre o circ al carrer, que s’inicia amb ‘Dagoll Dagom’ o ‘Els Comediants’. Ells recreen, teatralitzen i escenifiquen una festa major o una festa tradicional. D’aquí sorgeixen també personatges com el ‘Tortell Poltrona’, la companyia ‘Circ Cric’ o, més endavant, ‘La Fura dels Baus’. Tota aquesta tradició de teatre al carrer, on Catalunya és una exportadora important a escala europea, neix de la tradició.
Pel que fa al món associatiu, té gran part de la seva base en la cultura popular (també en altres àmbits, però molt en la cultura popular). Vertebra molt la societat catalana tal com la coneixem i possibilita que en les èpoques més fosques d’aquest país, continuï havent-hi un cert pensament crític i una certa iniciativa. Disposem d’una xarxa molt ben travada que s’estén per tot el territori i que, més a més, toca disciplines molt diverses. El seu caràcter és intrínsecament supervivent. Estem acostumats a haver de sobreposar-nos constantment a alguna cosa i a auto organitzar-nos.
El gener de 2017 es va aprovar la memòria de la llei del patrimoni cultural immaterial català i de l’associacionisme cultural. Hi ha intenció de reprendre aquesta feina?
I tant. La intenció és que en aquesta legislatura ho tinguem tot enllestit per tirar-la endavant. És una llei molt esperada i reivindicada pel sector que, a més a més, és necessària i es mereix. El reconeixement de tot aquest patrimoni, que inclou des de totes aquestes manifestacions de cultura popular fins al fet associacionista (la xarxa d’ateneus, les associacions, les entitats…) necessita també una llei que l’aixoplugui una mica, que especifiqui el sector i que aporti eines per treballar. Això també és important.
Penso que aquí hi ha una doble qüestió. Per una banda, fer valdre-ho i donar-ho a conèixer i, d’altra banda, dotar al sector d’eines que l’identifiquin. En l’àmbit fiscal, per exemple, que les entitats puguin gaudir de reconeixement. És un retorn que els ha de fer la societat per la seva feina.
Hi ha perfils d’edat dins de la cultura popular i l’associacionisme cultural que es veuen una mica frustrats perquè no disposen de moltes competències tecnològiques. Presentar una subvenció telemàticament se’ls pot fer difícil.
També segurament aquí hi ha d’haver un temps d’adaptació entre les maneres de funcionar d’ara i les maneres de fer més clàssiques que havien tingut fins ara les entitats. Penso que són dos mons que s’han d’anar trobant. Administrativament, sí que crec que com a deures ens toca fer les coses una mica més simples. A la llei de patrimoni es tracta aquest tema, de fet. També es farà fins allà on es pugui, ja que també penso que quan es parla d’una subvenció, estem parlant de diners públics i, per tant, aquí hi ha d’haver una transparència i una justificació. Ha d’estar tot molt ben clar i les entitats són les primeres interessades en què tot ho estigui.
Com es concretarà aquesta simplificació?
Una de les primeres coses que farem aquest any 2022 serà desplegar, segurament de manera telemàtica, un servei d’assessorament en temes de sol·licituds de subvencions (com fer-ho correctament perquè no perdis cap euro que podries arribar a obtenir o que, segurament, mereixes pels projectes que presentes), constitució d’entitats, igualtat de gènere, etc.
En una entrevista al programa ‘Mans’, de Catalunya Ràdio vau posar l’èmfasi en l’educació com una de les línies estratègiques de la direcció general.
Sí. La línia de l’educació no només des de la Direcció general, sinó que tot el Departament de Cultura farà un treball conjunt amb la Conselleria d’Educació per incloure la cultura en els programes curriculars d’ensenyament. Es treballarà per incloure la música i la dansa com a assignatures o dins d’alguna assignatura. Les entitats, a més, tenen valors cívics. Són escoles de ciutadania i de valors molt republicans. Penso que aquesta relació de les entitats amb les escoles s’ha de facilitar. Fer arribar als alumnes aquesta realitat del país i fer-los veure que tenen la possibilitat d’associar-se i de formar part d’una entitat amb tot el que això comporta i pot aportar, seria positiu.
En el Fòrum d’Educació i Cultura Popular l’any 2018, es van presentar moltes experiències i casos de bones pràctiques que ja s’estan realitzant…
N’hi ha, però són casos molt concrets en què en alguna escola hi ha un mestre que té un interès, té una relació i ho incorpora… Hauríem de trobar la manera en què això fos generalitzat i fos un projecte per a tothom, un projecte de país.
La reivindicació d’un programa sobre cultura popular a la televisió pública és una demanda recorrent. Fins que no s’assoleixi, també es pot treballar en una presència més homogènia del nostre àmbit en tota la graella.
La idea seria anar-ho incorporant a tot arreu. En la pandèmia s’han generat moltes situacions en què la cultura popular ha donat resposta, s’ha reinventat i ha trobat una manera de sortir al carrer malgrat tot, no? Aquest fet no s’explica i sap greu, perquè comunicativament ens estem perdent moltes oportunitats. És un sector on constantment hi ha moltes notícies i, a més a més, esteses pel territori.
Cal facilitar la presència de la cultura popular als mitjans com a eina de difusió. S’ha de donar a conèixer tota aquesta riquesa que tenim i que, d’alguna manera, sembla que a vegades a certs mitjans els faci com ‘vergonyeta’ gairebé.
A més d’aquests dos àmbits – educació i comunicació- us agradaria potenciar alguna altra línia estratègica?
Hi ha un altre àmbit que no només engloba la cultura popular. És el de la llei d’espectacles a la via pública. En aquest país tenim una gran tradició de portar espectacles utilitzant d’escenari les places i aquesta llei, que és la que ho hauria de recollir, no ho acaba de contemplar de manera específica. Molts festivals de teatre i de música al carrer troben molts impediments per dur a terme els seus espectacles. Treballarem conjuntament amb la conselleria d’Interior en aquesta línia per veure si en aquesta llei ho podem reconèixer.
