Fa uns dies vaig fer una estada nostàlgica a Gelida. Em sento molt vinculat a aquesta vila de l’Alt Penedès. D’allà n’eren fills els meus dos avis. El que va esdevenir mestre paperer, Marsal Baltà (o Voltà, que de les dues maneres he trobat escrit el seu cognom en antics documents) i Joan Llopart, del mateix ofici, que acabà aplicant a la fabricació de borses de paper. Ambdós formats a can Guarro, l’impressor barceloní i figura del Modernisme, convertit en industrial paperer, que va adquirir el Molí Vell, al que estaven vinculades les dues branques de la meva família, ambdós descendents de nissagues agrícoles: els Pocoli i els Cames de Plata.
L’amfitrió va ser un vell amic, l’Enric Carafí i Morera, gran estudiós de la història de Gelida, amb qui mantinc una bona amistat des que ambdós érem al departament de cultura de la Generalitat, quan el dirigia Max Cahner. Coneixedor com era de la meva vinculació a Gelida, he tingut el privilegi d’accedir a la lectura de bona part dels seus nombrosos llibres, meravellat de com ha arribat a aprofundir en la història de la localitat, especialment la del Castell de Gelida, on només complint catorze anys s’inicià la seva passió per la historiografia. Un dia m’envià una monografia editada per la Festa Major, acompanyada d’una nota que deia “Ara sabràs d’on et ve la passió per la política…” Un treball seu sobre la vida municipal relacionava els alcaldes de Gelida, alguns amb els meus cognoms, parents propers i llunyans… Potser sí que la passió per l’exercici del servei públic es porta als gens… Sempre he pensat que res és producte de la casualitat.
Però també podria provenir d’allà l’afició –per no dir passió- que sempre he sentit per la cultura popular. Ho vaig descobrir quan el 1981 se celebrà a Gelida una Trobada de Bastoners, vinculada al primer Congrés de Cultura Tradicional i Popular. En aquell moment vaig saber que el meu avi Joan, en arribar a Sant Pere de Riudebitlles, de seguida es vinculà al grup local de bastoners. No vaig trigar a adonar-me que l’avi Marsal havia après a Gelida a tocar l’acordió diatònic i aquelles cançons populars catalanes que cantava. Entre les pàgines escrites per Carafí vaig trobar el moment en que la gent de la coral va promoure l’adquisició d’acordions pel posterior aprenentatge, a fi d’amenitzar les festes. Vet aquí com prenem consciència de les nostres arrels gràcies a la historiografia, aquesta magnífica xarxa d’estudiosos que, cabussant en els fets succeïts a cada poble, acaben trobant respostes a molts dels interrogants que les generacions anteriors van deixar sense resoldre; en el seu cas, per la por que els hi produïa mirar cap al passat on hi havia una guerra i una postguerra, ambdues aterridores.
Vaig tornar a Gelida buscant l’edifici que havia estat l’obra del meu pare pel reconeixement de la condició de mestre de cases. Ja m’havia ajudat en la recerca l’amic Pere Parera, exalcalde de Gelida i diputat al Parlament, qui -partint de les dades que li vaig passar-, va parlar amb la senyora Teresa Valls, propietària de la Casa Aragall, davant mateix de l’església parroquial. Complerts més de cent anys encara va recordar “aquesta casa la va fer el Marcel·lí Baltà”. Com era tradició, en algun lloc hi hauria d’haver una primera pedra i una teula amb les inicials del pare –cosa que ell m’explicà-, com podria passar amb la sala cinema de la societat Unió Gelidenca (antigament Artesans), que ell va aixecar ja consolidada la seva condició de mestre de cases. Jo no ho sabia quan la junta de la Unió que presidia l’activista cultural Vicenç Lerena em va demanar que posés la primera pedra de les obres de reconstrucció de l’edifici del qual només van deixar en peu la façana. Vaig entendre que era pel suport que els hi havia donat des de la direcció del Servei de Promoció Cultural de la Generalitat. Després vaig saber que una persona gran els hi va fet saber: “aquest senyor que us ajuda és fill del paleta que va construït la sala de cinema”.
Com en van ser de durs van ser els silencis dels nostres pares i com els hi va canviar la vida aquella guerra! Fa poc vaig ser a Mataró cercant les petjades del pare durant la Guerra. El meu amic, Miquel Reniu, em va portar a visitar l’edifici adjunt al col·legi Valldemia (hospital de sang durant la Guerra Civil) que va edificar el meu pare. Quan va anar a parar allà ferit al Segre, va descobrir que el director era el doctor Armendáriz, metge de la família i una figura política d’Esquerra Republicana, qui –en saber la professió del pare- li va dir que necessitava que li construís un ala de l’hospital. El front s’acostava i cada dia els hi arribaven nous ferits. “Per a tu s’ha acabat la guerra!”, li va dir desplegant els plànols de l’edifici que havia de construir. Ho vaig saber en llegir els apunts memorialístics que el pare em va deixar en els darrers moments de la seva vida, però sense els historiadors mataronins Josep Xaumet, que em va posar sobre la pista amb el seu estudi sobre l’hospital de sang de les Brigades Internacionals que visitava Hemingway, i la Margarida Colomer, que ha estudiat a fons guerra i postguerra a Mataró, no hagués pogut documentar la presència del meu pare a la seva ciutat.
L’admirat Pierre Vilar aconsellava aprofundir la història local per arribar a conèixer la verdadera història. A mi m’ho va transmetre l’historiador pratenc Jaume Codina –del que ara se celebra el centenari-; d’ell vaig aprendre a buscar la transcendència del que alguns consideren “una història pètita”. Entre els llibres que aquesta vegada m’ha donat l’Enric Carafí, “El Centre Recreatiu i Cultural !877-1987”, m’ha cridat l’atenció la cronologia dels antics locals d’esbarjo, aquells cafès que feien les funcions de casinos populars i les associacions corals que tenien vocació d’ateneu. Conèixer la riquesa de la vida associativa de Gelida, m’ha ajudat a entendre que el meu pare, que va néixer a Terrassola i Lavit el 1903 –poc després que l’avi hi arribés per ser el veler d’un dels nombrosos molins de paper del Riudebitlles- aviat fos un dels fundadors del Centre Familiar i que, poc després d’acabar la guerra civil, s’impliqués en un grup de teatre que va portar la popular zarzuela pels pobles del Penedès, com no fa gaire ha comprovat al Museu de Vilafranca, l’amic Pere Rovira, un altre d’aquests historiadors que han dotat de rigor l’estudi de la vida local..
La passejada per Gelida va tenir el seu final amb una visita a la mateixa casa de l’Enric Carafí. Sorprenentment, potser la seva vinculació de trenta i tants anys al departament de cultura de la Generalitat, l’ha dotat d’una gran sensibilitat pel patrimoni cultural, convertint casa seva en un interesantíssim museu ubicant-hi una extensa col·lecció d’art i artesania de la que el seu poble potser no té plena consciència. El museu que va idear sent molt jove quan va començar a remenar les pedres del Castell i a casa seva creien que aquella afició era una pèrdua de temps; el que els diferents ajuntaments no s’han atrevit a tirar endavant: el que ofereix a la Mercè Carafí, la seva neboda, llicenciada en art que també s’ha implicat en la crònica històrica de Gelida (“ella no s’acaba de decidir”), comença a ser una gran preocupació i és que, sovint, una acumulació de cultura acaba sent un problema.
1
