A la portada del llibre, una imatge molt significativa: el teatre completament destrossat del Centre Democràtic Republicà de Rubí l’any 1974, un espai que havia albergat també una biblioteca i un cafè, escoles, sales de conferències i balls, etc., i havia estat construït gràcies a la solidaritat col·lectiva.
La història de l’espoli del Centre de Rubí és un del nombrosos exemples que documenta el llibre, que ha comptabilitzat fins a 298 propietats immobles pertanyents a 232 entitats diferents que van ser confiscades i passades al patrimoni del nou Estat, en un saqueig metòdic i ben planificat.
Per l’autora, aquestes xifres són només de partida, de mínims, els casos són probablement molts més perquè “la requisa fou global i sistemàtica”. A Catalunya, el 1937, funcionaven més de 20.000 associacions de les 31.000 que s’havien inscrit oficialment des de finals del XIX. I moltes entitats, tots i tenir un funcionament regular, no s’inscriviren mai. La requisa va ser un mecanisme repressiu en molts àmbits: hi un interès econòmic, però també una intenció política i simbòlica, per mirar d’esborrar les entitats físicament amb l’ocupació dels espais dels vençuts per part dels vencedors de la guerra.
Neus Moran ressegueix al llibre la història d’un seguit d’ateneus, entre els quals hi ha també La Unió de Sant Cugat del Vallès, Casa del Poble de Blanes, Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, o l’Ateneu Centre Democràtic i Progressista de Caldes de Montbui. Algunes entitats han aconseguit recuperar el patrimoni –via cessió o tornant-les a comprar– mentre que moltes més encara avui estan lluitant per recuperar-lo.
L’obra, que compta amb la col·laboració de Federació d’Ateneus de Catalunya, forma part d’un projecte més ampli, i que va comptar també amb una exposició itinerant, taules rodones i va impulsar una esmena al Congrés d’addició a la Llei de Memòria Democràtica espanyola per tal de reclamar la devolució dels béns i drets confiscats als ateneus pel franquisme.
