Començar la lectura d’un llibre, és sempre iniciar una aventura a què l’autor ens convida, sigui quin sigui el gènere de les lletres que tenim al davant. Hi ha un punt d’incertesa quan ens endinsem en la lectura, que si és interessant ens va atraient fins a submergir-nos-hi.
En obrir l’últim llibre, per ara, que ha publicat Enric Cirici (Barcelona 1931), el lector pot esperar sobre el tema que proposa una descripció amena i profunda sobre el tros d’història que explica. Així fou amb el llibre La generació dels Fets del Palau (2001) i amb Cançons per a un temps de silenci. El fenomen social de la Nova Cançó (2002). Són llibres en què Enric Cirici, amb un estil directe, explica episodis de la història de Catalunya de la segona meitat del segle XX que ha viscut, que ha compartit.
Ara, acaba de publicar un tercer llibre que porta el títol Els nens que van viure la guerra: Vallirana 1936-1939 (Rúbrica Editorial, 2010). És un llibre amb tres parts. La primera descriu com en aquest poble els infants com ell van copsar aquells tres anys. Ens dóna una primera sorpresa perquè, en aquell poble, en el segon semestre del 1936 presidí l’Ajuntament un militant cenetista, Fèlix Alsina, que aconseguí que no s’hi fes cap assassinat, evidentment arriscant-hi la pròpia integritat. A partir del maig del 1937 la ‘correlació de forces’ es modificà a Catalunya, manaren els comunistes, Alsina marxà voluntari al front, en acabar la guerra s’exilià i morí a França. És una primera sorpresa del llibre.
Però, des d’un punt de vista historiogràfic, el llibre presenta una segona sorpresa d’una importància general. Cirici en la segona part del llibre es pregunta quan havia començat a acumular-se tant d’odi a Catalunya, que en aquells anys esclatà. I, en fer-se aquesta pregunta, retrocedeix a mitjan segle XIX i descriu com, en general, l’Església era allunyada de la modernitat, recorda les tres guerres carlistes i, en arribar a la última dècada, explica com s’inicià una revisió de l’integrisme. Concretament, explica com Torras i Bages, del 1892 fins al 1899, en què fou nomenat bisbe de Vic, féu quinzenalment la direcció de la secció catalanista de la Congregació Mariana dels Jesuïtes a Barcelona i com en aquell espai en què participaven joves que havien de figurar en el primer rengle de la política catalana, com ara Puig i Cadafalch, Maspons i Anglasell, Bofill i Mates i molts i molts altres, hi donava conferències i debatia sobre les idees religioses i cíviques. Aquesta és la segona i remarcable sorpresa d’aquest llibre, en el qual crec que, per primera vegada, algú explica aquest treball de Torras i Bages després d’haver llegit «durant tot un hivern», segons em comenta l’autor, les actes d’aquestes activitats.
És prou coneguda l’actuació de Torras i Bages aquells anys a Barcelona entre la intel·lectualitat, però crec que ningú no havia explicat aquesta acció que crec que aconseguí modificar en alguns aspectes l’integrisme religiós i polític existent. Com sabem, Torras i Bages deixà Barcelona per a ser un eficaç bisbe de Vic i continuà present en la palestra pública, però Cirici conclou que l’empenta que representava no fou prou important per a acabar de fer el tomb a una visió de la societat que arribà al 1936 profundament enfrontada.
Aquestes són dues sorpreses del llibre d’Enric Cirici, de nivell diferent, però, ambdues prou importants.
Article publicat al Diari de Girona el 2 de maig de 2010.
