A hores d’ara, el peix està venut. El peix de les falsedats i errades en la instrucció realitzada pel jutge Llarena, dels informes de la Guardia Civil, de les mentides i manipulacions del “Gobierno de España” , de la Fiscalia, de Vox , etc. Per arribar a aquestes conclusions, només cal estar informat, contrastar les notícies dels diferents mitjans i, sobretot, tenir criteri o cercar-lo respecte d’on venen les informacions i la trajectòria dels responsables que els dirigeixen. En definitiva, avaluar la credibilitat de les fonts. Ser crític. Deixar de costat, encara que sigui difícil, les passions, les emocions, fins i tot les legítimes identitats.
Avui s’asseurà en el banc dels acusats mig govern de la Generalitat, la presidenta del Parlament i dos activistes socials de primer ordre del país. També hi serien el president i altres membres del govern català, entre ells el conseller de cultura, si no estiguessin exiliats -que no fugits, doncs es presentaren a la justícia de diferents països de la Unió Europea, on no van veure delictes de rebel·lió ni sedició. I no oblidem els centenars d’alcaldes investigats, de rapers sentenciats, d’associacions investigades – com la nostra-, de còmics, de persones individuals assenyalades i també investigades. Si tot això no és un judici a un poble i als seus representats legítims i democràticament escollits, “que baje Dios y lo vea”. Així, sense ser jurista ni politòleg, hom pot tenir la percepció, no massa difícil de trobar, que el judici del “procés” que comença avui és, ras i curt, un judici contra Catalunya.
Es poden dir i fer circumloquis de tota mena. Es poden parapetar darrere de la Constitució, de les lleis –sovint il·legítimes- i de les normes, dels reglaments, de la unidad de la patria, del bla, bla, bla….. però al final, el que es pretén és que res es bellugui, que les elits es mantinguin en els seus dominis ideològics, culturals, socials i, sobretot, econòmics. Que l’status quo del règim polític espanyol, hereu directe i efectiu d’una esfereïdora dictadura feixista, es perpetuï, això sí, amb una pàtina de sistema democràtic i d’estat de dret que amagui les intencions i interessos d’aquelles elits dominants. I per això, cal escapçar als agosarats que han intentat un nou model tot oferint una nova oportunitat. Cal donar un avís per a navegants. Si fas cas dels electors, dels col·lectius que demanen canvis, de milions de persones que estan fartes de tant menyspreu i de tantes oportunitats perdudes…ja saps, t’espera l’aparell de repressió policial, judicial, fiscal… Es vol transmetre el famòs missatge del dicatador: “Haga como yo, no se meta en política”. Així, sense ser jurista ni politòleg, hom pot tenir la percepció, no massa difícil de trobar, que el judici del “procés” que comença avui és, ras i curt, un judici contra la democràcia.
Encetem ara l’etern debat: cultura versus política. Algú pot opinar que nosaltres estem en l’àmbit de la cultura i no hem de fer política. Legítima opinió, només faltaria, però crec que equivocada. No hem de fer política partidista, ni aconsellar una opció o l’altra respecte determinades propostes que se’ns plantegin. Això resta en l’àmbit personal. Però, amics i amigues, política en fem tots i cadascú de nosaltres, dia rera dia en les nostres activitats culturals i associatives: sol·licituds, propostes, subvencions, estratègies culturals, utilització de l’espai públic, normatives d’aplicació en molts àmbits, com ara assegurances, foc, edificis, etc. Això és política, bona política. I això depèn, en bona part, dels interlocutors que ens trobem, del seu tarannà, dels coneixements que tinguin i de les instruccions que rebin o dictin en funció de les seves implicacions amb els seus caps o amb els partits polítics que els sustenten. Ja sé que tot això ho sabeu, però a voltes convé recordar-ho. No ens podem evadir de la política. Anant-hi més enllà dels aspectes “tècnics” de les accions en la gestió de les nostres entitats, hem de ser persones que hem de pensar, que hem de valorar el què fem i el què ens fan fer i que tot això està relacionat amb la política, amb el DOG, amb el BOE, amb l’Ajuntament, amb la Diputació, amb… O penseu, per exemple, que una organització com Òmnium, una entitat plena d’activitat cultural vers la llengua i la literatura no ha fet política des del seu començament ara fa més de 50 anys? I tant que ha fet política, democràticament i pacífica…I guaiteu com es troba el seu president Jordi Cuixart! Injust, molt injust.
Prenem compromís davant de tot això. Aixequem la flama de la protesta. Som Cultura Popular, venim d’on venim i volem ser el que volem ser. No podem tolerar, i molt menys amb els antecedents que hem exposat a l’inici d’aquest article, l’acceptació d’una sentència que no sigui absolutòria. En Cuixart mereix l’absolució, en Puig ha de tornar sa i estalvi amb els seus, en Vila ha de ser absolt. Tots i totes són innocents dels càrrecs que els imputen. La venjança judicial no és ni serà solució per a res. Des del món de l’associacionisme, sense ser jurista ni politòleg, hom pot tenir la percepció, no massa difícil de trobar, que el judici del “procés” que comença avui és, ras i curt, un judici també contra la cultura.
