L’Omnium Cultural de Vilafranca em va fer anar a la Societat Principal per presentar l’exposició “Candel i els altres”, juntament amb Jordi Font, director del Memorial Democràtic, l’organisme de la Generalitat que l’ha promogut coincidint amb el Centenari de Paco Candel. Fins al dia 16 d’abril romandrà al vestíbul del Casal, un lloc de pas que assegura visitants.
A part de parlar de la trajectòria de Candel i de la seva coneguda proposta de convivència, que hem explicat molt des d’aquesta tribuna, vaig llançar a l’aire un altre plantejament de les migracions del que se n’ha parlat poc… Em refereixo a les migracions interiors. Ho vaig fer a partir de la recerca realitzada en el darrer viatge al Racó d’Ademús, d’on va venir molta població cap a Catalunya per l’afany de prosperar. Allà vaig saber que els Candel eren una família més o menys acomodada que tenia casa on viure i camps per anar tirant… Els va fer venir cap aquí, senzillament, perque aquelles terres no donaven per a tots i els que es quedaven contribuïen a l’aventura de provar fortuna que emprenien els que marxaven.
No és gaire diferent del que feia l’emigració del sud; també ells deixaven allà a baix casa i algun tros de terra que no donava per viure, però podia ser la base del retorn quan les coses els anessin bé. Primer havien arribat a Catalunya els mallorquins, els aragonesos i els valencians, amb els que ens unia la pertinença a l’antiga Corona d’Aragó que tenia la capital a la Ciutat Comtal. Els occitans van arribar fugint de la violència que havia provocat una confrontació entre faccions cristianes; la proximitat idiomàtica i la qualitat professional els facilità la integració. Extremenys, manxecs, andalusos i murcians…, van arribar massivament com mà d’obra del metro transversal que es va fer pensant en l’Exposició Internacional del 1929, que va projectar Barcelona al món, com ja havia succeït en l’Exposició del 1888, que es va fer sobre els fonaments de l’antiga Ciutadella, que havia regalat a Barcelona el general Prim, el català amb més poder de tota la nostra història, perquè va governar quan Espanya encara era un imperi i es va atrevir a treure la dinastia borbònica que, com sabem prou bé, va tornar per imposar-nos l’absolutisme tan aviat com va fracassar Amadeu de Saboya.
No va trigar a tornar de fer les Amèriques bona part de l’emigració catalana, cap. Hi vam anar tard –perquè ens ho havien prohibit-, però hi vam fer una contribució activant la indústria in situ i el comerç entre els dos continents, creant riquesa allà on la conquesta castellana se l’havia endut, excitant el mestissatge en lloc de la violenta submissió… Sí, els catalans també hem estat emigrants. Quina intel·ligència la de les famílies menestrals que utilitzaven els fadristerns per establir el necessari enllaç que afavoria la reaprofitació comercial: d’allà venien els productes que aquí no teníem i viceversa, aquell trànsit va permetre aquí la creació del comerç que en deien colonial, mentre al Carib sorgia “el catalan de la esquina” que feia fortuna obrint el negoci de sol a sol… Després van sorgir les grans marques com Partagás, Bacardí… I unes quantes més, sense tanta transcendència.
Aquí s’havia produït l’arribada de la Revolució Industrial que havia creat infinitat de colònies industrials, sobretot a les lleres del Ter i el Llobregat. Aquella nova dimensió del treball va buidar els camps per anar a buscar sou segur, casa i treball tancats en el recinte industrial de les colònies bàsicament tèxtils. Una altra varietat de les migracions interiors, que és on volia anar a parar. A l’hora dels parlaments vaig portar el meu discurs cap a la nombrosa emigració penedesenca que s’inicià amb la fil·loxera, es va repetir després de la Gran Guerra i, finalment, acabada la Guerra Civil i la segona Guerra Mundial: quan s’havien destruït les xarxes de distribució del vi i les famílies del Penedès es veien oblidades a adquirir establiments de Barcelona i el seu entorn per vendre directament el vi que tenien acumulat en els cellers. La meva família va ser una d’aquestes. Sembla mentida, només va ser baixar de l’Alt Penedès al més Baix Llobregat, però jo mateix vaig sentir el desarrelament.
Aquests dies passats, camí de Vilafranca, quan amb l’amic Antoni Rafanell (d’ascendència occitana arrelada a Gavà) vam passar per Gelida –d’on provenen els meus dos cognoms- la nostàlgia s’apoderà de mi, com em va passar en veure les primeres caves de Sant Sadurní d’Anoia, el riu on va a parar el Riudebitlles, que havia tingut més d’una vintena de molins de paper, en una continuïtat en la cultura de l’aigua i el paper, que s’iniciava al Molí Vell de Gelida i anava a parar al que ara és el Museu de Capellades. “Arrelats als ceps i als molins de paper”, vaig titular el pregó que em van encarregar pronunciar fa molts anys a les escoles Germans Rafols on vaig aprendre a llegir les primeres lletres…
M’agradaria tornar / al principi del meu temps / tornar a ésser aquell nen entremaliat / que muntava a cavall damunt d’una escombra / per la pols del carrer del Molí / del meu Torrelavit penedesenc…
Vaig recitar amb els ulls humits aquelles estrofes del poema amb què vaig acabar el meu pregó i vaig pensar amb l’amic Candel, que va voler tornar al Racó d’Ademús ple de nostàlgia, malgrat els dos anys que només temia, quan va venir cap a Barcelona. Quantes vegades rememorant els textos de Francesc Candel, penso en tots els que es veuen obligats a emigrar per llaurar-se un nou futur.
