Fa tres setmanes que vam celebrar l’esdeveniment “Som Cultura Popular. Mostra del Patrimoni Immaterial a Barcelona”. Ara, amb calma, i havent rebut bastants comentaris, opinions i crítiques constructives des de diferents procedències, cal fer unes reflexions sobre tot plegat. La Mostra, organitzada per l’Ajuntament de Barcelona i coorganitzada pel Departament de Cultura i l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català, i amb la col·laboració d’altres organismes, ha estat, ras i curt, un èxit. Ben cert que hi ha coses a millorar, però… ha estat un èxit.
Hem tingut espais de participació, on la festa, les activitats, les reflexions, els debats, les exposicions i la visualització de moltes manifestacions de la cultura popular de Barcelona i de tot el país han tingut cabuda i han estat presents. I les persones, juntament amb els col·lectius, han posat il·lusió en allò que es proposaven mostrar i donar a conèixer. I la il·lusió que ha generat tot plegat és un aspecte essencial sense el qual és impossible transmetre què som i què fem, d’on venim i on volem anar.
Hi ha hagut debats de tot tipus, més o menys rigorosos, més o menys participatius. Però en general, positius. Els debats sobre el Patrimoni Cultural Immaterial (PCI) han estat interessants i han demostrat que el concepte de PCI està en el full de ruta de molts àmbits de la cultura popular. Els debats, entre d’altres, sobre les relacions de la cultura popular amb els mitjans de comunicació, amb la integració dels nouvinguts, així com les reflexions sobre el paper de les coordinadores han estat, en general, productius. Cal fer però, alguna crítica: alguns debats s’han caracteritzat per ser més una exposició de què fan les entitats i un llistat de les seves afliccions, que no pas un espai de reflexió que aportés propostes o experiències engrescadores per als col·lectius. D’altra banda, cal que ens acostumem a assistir als debats i/o conferències que no siguin estrictament de la nostra pròpia activitat. Cal fer xarxa i reconèixer experiències i metodologies que ens poden arribar a ser molt útils en les nostres entitats. Això d’anar al “nostre” debat i/o a la “nostra” actuació, no és gens solidari i no serveix per fomentar els nostres coneixements sobre l’entorn de la cultura popular. Cal aprofitar l’oportunitat d’establir contactes i possibles col·laboracions entre entitats. És necessari fomentar la transversalitat i les relacions entre les entitats.
Tanmateix, hi ha hagut caliu en els espais. Les exposicions, les mostres, el concurs de fotografies, el bar, els estands, han omplert el recinte d’una calidesa, diguem-ne cultural, amb un gran número d’elements o suggeriments que han despertat l’interès dels practicants i seguidors de la cultura popular, així com han permès apropar la cultura popular a tothom qui hagi visitat la Fabra i Coats del barri de Sant Andreu, un espai que abans havia estat dedicat a la producció tèxtil, i actualment forma part de la xarxa de fàbriques de creació de la ciutat.
Així doncs, del 21 al 24 de gener, per aquests espais han desfilat persones i entitats que recreen la cultura popular i que amb orgull han mostrat la qualitat de la seva tasca. No obstant, cal fer una altra crítica constructiva: la disposició dels estands –capiculats- no afavoria excessivament la seva visualització, ni la comunicació entre les persones que els visitaven. També, la instal·lació sonora d’alguna actuació al carrer deixava bastant empobrit l’esforç, com ara dels cantaires, per fer-se escoltar en condicions. Segur que millorarà en una propera edició.
En conclusió, crec que hem de dir prou al derrotisme. Prou de tirar-nos per terra desanimats. Hi ha dificultats, segur, però hem d’aixecar l’ànim. El Som Cultura Popular ha estat una demostració que el teixit associatiu és viu i vol fer coses, tot col·laborant-hi, si se li dóna l’oportunitat. I, per tant, cal agrair el plantejament de l’organització, obrint els espais a totes a les entitats i que elles hagin dotat de contingut la iniciativa, cosa que evita l’encotillament i fomenta el compromís, l’autoestima i la participació. Que per molts anys torni el Som Cultura. Pot ser d’aquí a dos anys? D’aquí a un any? Tant de bo.
