L’Espai Francesca Bonnemaison de Barcelona va acollir ahir a la tarda la trobada DO Plecs, organitzada per l’Institut Ramon Muntaner (IRMU), la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana (CCEPC) i L’Avenç. La primera edició d’aquesta jornada anual de debat va servir per reflexionar sobre la recerca associativa i celebrar el n.200 del suplement Plecs d’Història Local. Els parlaments institucionals van anar a càrrec de la presidenta de l’IRMU Carol Duran, la directora general de Recerca Teresa Sanchis, la directora de L’Avenç Núria Iceta, i del president de la CCEPC Narcís Figueras, qui va destacar que la viabilitat de Plecs és possible gràcies a la densa xarxa associativa de centres d’estudis.
Tot seguit, es va projectar un audiovisual sobre els quaranta anys d’història de la publicació. Directors i col·laboradors en van glossar les principals virtuts: la capacitat de vertebrar la recerca associativa, i esdevenir l’embrió de la CCEPC (Mercè Renom); la importància que ha tingut per fomentar dinàmiques diferents de les dels cercles acadèmics, basades en la cooperació i no la competició (Josep M. Muñoz); la reivindicació que la vàlua d’un estudi resideix en la seva qualitat i no en l’abast geogràfic (Ramon Arnabat); la mirada completa, a partir del 2007, als projectes que es desenvolupen arreu dels Països Catalans (Carlos Moruno); o bé la gran transversalitat de temàtiques tractades, que han permès construir un gran repositori documental (David Cao).
Però el DO Plecs no va ser merament un acte de reivindicació col·lectiva. Una dotzena d’investigadors de totes les terres de parla catalana van compartir els seus punt de vista sobre el present i futur dels estudis locals i comarcals: Teresa Reyes, Alexis Serrano, Pau Chica, Fina Salord, Victòria Almuni, Andreu Ginés, Enric Garcia, Rosa Serra, Mercè Renom, Elvis Mallorquí, Queralt Solé i Jaume Claret.
Déu n’hi do de la quantitat de diagnòstics i propostes expressades en tot just una hora! Entre les necessitats, es va destacar que encara estem lluny de fer visions de conjunt dels Països Catalans (Ginés), crear incentius perquè els acadèmics joves publiquin a revistes locals (Renom), establir sinergies més estretes entre el món universitari i l’associatiu (Serrano) i aconseguir que l’Agència d’Avaluació de Continguts fomenti l’ús del català com a llengua de recerca (Salord).
També en el capítol de reptes, Serra va advertir que molts centres d’estudis tenen poc relleu generacional, fet que lamina l’abast que tenen les publicacions que editen. Claret va relativitzar aquesta pèrdua de base social, en considerar que respon a una dinàmica més àmplia, que afecta el conjunt de les humanitats. Pel professor de la UOC, atreure els joves no passa per adaptar-se als seus formats, sinó per mantenir una posició ferma, que passi per no subjugar-se a les modes.
En aquest sentit, Almuni va lloar la decisió del Consell de Redacció de Plecs de crear números temàtics, d’allò més útils per comprendre l’estat de la qüestió d’un objecte d’estudi. Perquè tot aquest corpus teòric retorni a la societat, Reyes va demanar que s’indexi el contingut. La revista, va remarcar Solé, ha de continuar sent un espai democràtic i transversal de reflexió, on puguin publicar-hi estudiosos locals i acadèmics. En aquest sentit, va afegir que l’impacte de Plecs ha transcendit àmpliament la publicació: “va començar sent un motor i ara és una xarxa”.
Josep Fontana va ser la figura més evocada per les persones que van agafar el micròfon. Fa gairebé un quart de segle (2002), en el número cent del Plecs, el professor demanava «no confondre una certa història localista, que veia només el territori que es contempla des del seu campanar, amb allò que continuem anomenant impròpiament “història local”, quan és en realitat la història de Cаtalunya percebuda des de llocs diversos del territori, des de diversos nivells de la societat.»
Sense aterrar el marc teòric, la ciència històrica esdevé literatura. No és possible renovar la història dels Països Catalans sense ampliar el coneixement que tenim de totes les comarques i municipis. Des d’aquesta premissa, qui s’atreveix a assegurar que el 2051 no celebrarem els 300 números del Plecs d’Història Nacional?
