Com va sorgir la idea de crear Coblejant?
L’estiu de l’any 2016, Ràdio Calella Televisió em va proposar si volia fer un programa de sardanes perquè els dos homes que feien el programa (un era el meu tiet-avi i l’altre el cosí del meu avi) es van fer grans i volien deixar de fer-lo. Un feia el programa dissabte al matí, i l’altre diumenge al matí. A les ràdios locals sempre hi ha algú que, normalment, fa un programa de sardanes. M’ho van plantejar i vaig dir que sí perquè sempre he pensat que el món de la comunicació és molt interessant.
A més a més, també presento i guionitzo concerts de cobla. Parlar sempre ha estat un tema que m’ha interessat. Vaig dir que sí, però quan vaig dir que sí vaig voler fugir del que és un programa de sardanes tradicional, en el sentit que és descriure una peça, posar-la i ja està. Vaig voler crear contingut, posar-hi seccions. D’aquesta manera, va néixer un magazín on posem música, però també parlem de totes les notícies relacionades amb el món de la sardana.
Recentment, ‘Coblejant’ va rebre el Premi Tornaveu de l’Associacionisme Cultural al Mitjà de Comunicació. Què ha suposat per tu obtenir aquest reconeixement?
Em va fer molta il·lusió perquè vaig pensar que ja era hora que algú reconegués la nostra feina. D’ençà que vam començar a gravar el programa, que va ser la primera setmana del 2017, jo no he fet mai vacances de Coblejant. Cada setmana hi ha hagut una entrega. Avui, per exemple, he gravat l’edició 259 i mai he fet vacances. Cada setmana hi ha una feina al darrere de buscar temes, d’estar en contacte amb gent i de, sobretot, no deixar-te llocs ni temes per explicar perquè després queda lleig.
Està bé que una iniciativa com aquesta, que és molt singular i no n’hi ha cap d’altre igual, rebi un reconeixement així. Sí que és veritat que hi ha un programa de cultura popular i sardanes en l’àmbit de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, però té infraestructura i pressupost. Nosaltres no comptem amb aquests elements i, tot i això, intentem ser una mica generalistes, arribar a tot arreu i, a més, crear contingut per a xarxes socials. Això en el món de la sardana no hi era, i està bé que es reconegui.
Com valores la resposta de l’audiència?
Jo sempre em quedo que, quan vaig pel carrer, sovint hi ha gent gran que em para i em diu: “m’ha agradat molt aquesta sardana” o “podries parlar d’aquest tema”. La resposta és positiva. Aquest és el meu mesurador, ja que a les ràdios locals no tenim mesuradors com a tal. Com a molt, pots calcular els clics al podcast de la web. La multidisciplinarietat del projecte, a més, ens permet arribar a diverses edats. A la gent jove li costa escoltar podcasts de ràdios locals, però no li costa obrir Instagram. Crec que fem una tasca per apropar la sardana i la cobla als joves i també des d’una mirada jove. No té res a veure el que pugui opinar jo d’una cosa sardanista al que pugui opinar una persona de 80 anys.
I, personalment… què t’aporta Coblejant?
No soc mare, però per a mi és una sensació com pot ser la de tenir un fill. Porta mals de cap, però, al final, el còmput general és positiu i no deixaries de fer-ho. Sempre has d’estar pel tema, però quan vas veient tota la progressió i tots els resultats que ha generat, a mi m’aporta satisfacció. Cal tenir, per això, molta constància per fer un programa així. Has de disposar de temes cada setmana, no tens vacances (que això és una elecció personal meva) i suposa molt d’esforç.
Actualment, també ets la presidenta de l’Agrupació Calella Sardanista, que ara mateix compta amb la junta més paritària de la seva història.
Tot just ara som cinc dones. És bastant. L’entitat té setanta-un anys i és el primer cop que la junta és tan paritària. Tot i això, dins de l’associacionisme, normalment les dones sempre hi són presents. El que m’agrada en aquest cas, sobretot, és que les dones ocupem llocs de responsabilitat, que això ja costa més. L’edat també m’agrada destacar-la. A la nostra agrupació, per exemple, els dos càrrecs més importants (presidència i secretaria) estan ocupats per dones i dones joves, perquè no superem els trenta anys.
A banda de ser la presidenta de l’Agrupació Calella Sardanista, també presentes actes sardanistes i ets balladora a la colla de sardana esportiva ‘Mans Amigues’. De tots aquests rols, què t’aporta cadascun?
Ser presidenta de l’Agrupació jo diria que és el paper menys agraït de tots. Porta molts maldecaps i, al final, ets la cara visible de tot, sobretot per a les crítiques. Normalment, les coses dolentes es diuen més. En canvi, les coses bones no es diuen tant, ja s’assumeixen. Porta molta feina al darrere i, en aquest món de la sardana, molts cops no queda recompensat. Tu pots organitzar tot un cicle d’estiu, però, en canvi, tenir poc públic. Això comporta una frustració personal (almenys en el meu cas, perquè soc molt perfeccionista). Al final, si ho mires amb perspectiva, penses que fas un servei i un bé pel poble i per a la meva família, que sempre hi ha estat molt vinculada també.
Pel que fa al meu rol com a balladora en una colla, és perfecte. Jo sempre dic que allà soc un soldat ras. No hi tinc cap responsabilitat i sents una satisfacció absoluta.
Per últim, el rol de presentar concerts és el que m’agrada més perquè és la part més professionalitzada que duc a terme dins del món de l’associacionisme. És una feina que m’agrada molt i sempre penso que, quan estic presentant un concert, és on vull ser. No m’agradaria estar fent una altra cosa.
L’Ens de l’Associacionisme Cultural Català vol agrair la implicació activa de la Fundació Antigues Caixes Catalanes i BBVA en l’organització d’aquest certamen i en el foment de la cultura popular catalana.
També desitja mostrar el seu agraïment a totes les institucions i empreses que col·laboren en la seva organització: Previsora General, Arç Cooperativa, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i Ajuntament de Barcelona.
