“Com puc ensenyar a ballar, si soc coix?, va replicar al seu amic Josep Benet, davant la proposta de posar-se al davant de l’Esbart Iuventus del Centre Catòlic de Sant Andreu, com una manera de reanimar l’activitat cultural enmig del desert de la postguerra. En Jordi Lara va escenificar -amb els actors Ramon Bonvehí i David Anguera- una conversa entre en Cuibeles i en Benet, aconseguint situar-nos en aquell complicat moment, quan es van fer els primers passos per a la creació de l’Esbart Verdaguer, en el que es van emmirallar tants altres esbarts. Vam recrear-nos en les melodioses composicions del mestre Joaqquim Serra i les coreografies de La Moixiganga de Sitges i la Gala de Campdevànol, interpretades per l’Esbart Marbolenc de Les Preses, que es van intercalar amb la veu de Gemma Humet recobrant Apel·les Mestres, com Valentí Maymó ho va fer amb Josep M. de Sagarra recitant “Poema de Montserrat”, tot recordant-nos la influència de l’Abad Escarré que va fer entrar Cuibeles a Radio Nacional amb el doble objectiu de cristianitzar i catalanitzar. “Tu, allà!”, m’explicà un dia que li ordenà l’abad que poc després va marxar a l’exili ja crític amb el dictador i el nacionalcatolicisme. Josep M. Adell i Ferran Gonzàlez ho van explicar a través d’un vídeo, com van fer Pilar López i Josep Garcia explicant el llegat coreogràfic del mestre Cubeles.
La vida i l’obra de Manuel Cubeles van anar passant per l’escenari de l’Aliança i, tot rememorant moments viscuts amb l’homenatjat. Quan em tocà sortir a escena -juntament amb el coreògraf Albert Sants i mossèn Lluís Bonet-, em van venir al pensament algunes converses, amb les que en Manel m’alliçonava des dels vint anys d’experiència que em portava. Havia nascut el 1920, a temps per fer la guerra mobilitzat amb la darrera lleva que Frederica Montseny –la llibertària que va ser ministre de la República- batejà com “la Quinta del Biberó”. El meu pare, era dels últims que van cridar per anar a fortificacions i és probable que coincidissin a Balaguer veient la massacre que hi va haver. Ambdós van salvar la vida; si no hagués estat així, jo, que vaig néixer el 1940, no ho podria explicar, ni viure aquell temps de silenci que ningú dels perdedors volia recordar. Vaig trigar molts anys a escoltar el relat del meu pare, com va passar a cada casa.
Aquesta actitud va fer que Cubeles els definís a tots plegats com “la generació dels temps del silenci”. Ell i en Benet no van estar sols en l’estratègia d’aprofitar una certa tolerància del nacionalcatolicisme, exercida com una estratègia per a no ofegar-nos del tot o per la pressió dels organismes internacionals que tenien el franquisme en llibertat vigilada. Els primers que van passar per aquelles escletxes procedien dels sectors catòlics, sovint se sentien identificats amb la doctrina social de l’Església, o eren exmilitants de la desapareguda Federació de Joves Cristians, perseguits primer pel radicalisme revolucionari anticlerical i després rebutjats pels feixistes, en considerar-los demòcrates i catalanistes perquè havien intentat aconseguir pel seu ideari el respecte de la República. El cas de Carrasco i Forniguera –diputat democristià afusellat pel franquisme en plena guerra- és un exemple paradigmàtic, que contrasta amb Millet i Maristany, president de la Federació de Joves Cristians, expert en assegurances que es va fer ric durant la guerra des del bàndol nacional. Quan tornà a Barcelona, va desenvolupar una reconeguda tasca benèfica i cultural, presidint l’Orfeó Català sota el control del Règim. Va morir relativament jove poc després dels Fets del Palau que, precisament, van provocar elements del sector catòlic antifranquista.
Millet i Maristany va connectar amb els tecnòcrates del Règim, tot i que la biografia que li dedicà Albert Manent apunta que la relació no acabà be. No va ser el mateix cas el de la branca obrera inspirada pel belga Joseph Cardijn, que havia jurat davant la tomba del seu pare que dedicaria tota la seva vida de sacerdot a l’apostolat dels joves obrers. A “La JOC, entre l’Esglèsia i el Món Obrer”, Rafael Hinojosa –que en fou president- descriu la impossibilitat d’arrelar en la realitat social d’aquell sistema que dominava la tecnocràcia confessional reaccionària, tan contrària als objectius de Cardijn.
Quatre dècades d’autarquia van donar per a molts matisos i tota mena de contradiccions. També hi havia un catolicisme conservador que va ser descaradament franquista, participant sense prejudicis en la repressió i els negocis de la dictadura. Mai se’ls va fer retre comptes del seu col·laboracionisme. Em ve al pensament la veu de Miguel de Unamuno al paraninf de la Universitat Pontifícia de Salamanca –escena que fa poc el cinema ha immortalitzat al film “Mientras dure la guerra”- recordant-li al franquista cardenal Gomà la seva condició de català que calla davant les expressions anticatalanistes dels feixistes, poc abans de sentenciar “Vencereis, però no convencereis”. En contrast, el cardenal Vidal i Barraquer i el seu entorn de disconformes amb el cop d’estat, van optar per l’exili i don Miguel, que es va morir immediatament després del fet, ja no va poder saber que molts capellans bascos es van implicar en defensa de les llibertats.
En Benet i en Cubeles sabien que no tan sols es tractava de salvaguardar les danses tradicionals des del centre confessional de Sant Andreu. Afortunadament els partidaris de la doctrina social de l’Església -promulgada a l’encíclica Rerum Novarum, mig segle abans de la nostra guerra incivil- han fet grans aportacions en espais socials on no arribaven les institucions públiques i han contribuït a donar solucions als problemes de molta gent. Com Manuel Cuibeles i Josep Benet –tots ells influenciats per l’abat Escarré-, actuaven des del doble compromís d’exercir de cristians i catalans. Indubtablement mereixen un lloc privilegiat a la memòria col·lectiva.
