Salvador Palomar (Reus, 1956) fou membre fundador l’any 1980 de l’entitat Carrutxa, dedicada a la recerca i dinamització de les festes i la cultura popular i tradicional, actualment reconvertida en Centre de Documentació del Patrimoni i la Memòria. Ha fet diversos estudis sobre festes i les seves manifestacions, com el teatre popular, els grups de foc, els jocs, els oficis i les creences. Destaquen La Tronada, festa a Reus (2001), El ball de diables al Baix Camp (1987) i El ball de valencians a Reus, al Baix Camp i al Priorat (2007). També ha coordinat campanyes d’investigació i actuacions sobre el patrimoni etnològic i la memòria oral al Baix Camp i el Priorat, i va ser responsable de l’àmbit d’etnologia i història del Museu Comarcal Salvador Vilaseca de Reus. Conversa amb Tornaveu sobre el moment que viu la recerca en cultura popular i els reptes de futur en aquest àmbit.
Com va rebre la notícia del reconeixement en els IV Premis Antoni Carné?
Vaig pensar, “començo a tenir una edat”, perquè quan algú et valora positivament per la teva trajectòria vol dir que fa anys que et dediques al tema… Estic molt agraït perquè és un reconeixement a la meva feina tant en el món laboral com en l’associacionisme a la Carrutxa de Reus.
Quan descobreix el seu interès pel món de la cultura popular?
Vaig introduir-me en el món de la cultura popular a través d’una barreja de teoria i pràctica. Enganxo els finals dels anys setanta, quan volíem tornar al carrer i fer festa, per necessitat vital, perquè el carrer fos de la gent, amb revetlles de Sant Joan i cercaviles. Vaig col·laborar amb grups de teatre de carrer local i cercaviles, i a partir d’aquí m’arriba l’interès per tot un món que era un llegat que calia redescobrir a partir de la recerca, tant a partir de la bibliografia com de la memòria oral de les persones grans. I Carrutxa, de fet, neix en la cruïlla de tot això.
De fet, vostè és un dels fundadors de la Carrutxa l’any 1980. Quina tasca va començar a fer aquesta entitat?
Vam començar amb cercaviles de foc la nit de Sant Joan, el que ara en diem correfocs, vam redescobrir la gralla a Reus, organitzar algun curs, i també altres manifestacions festives, danses i balls populars. I per fer això recorrem a la recerca, i a partir de l’any 1982 comencem a parlar amb la gent gran, tant en l’àmbit de ciutat com de tot l’entorn de Reus –Baix Camp i Prioriat-, primer sobre la literatura oral, amb especial atenció al cançoner oral d’una generació que havia cantat molt. I l’altre gran espai de recerca eren les festes, l’altre gran espai on la gent parla de costums compartits i creences. Aleshores recuperar el carrer era molt important, però des de Carrutxa enteníem que també ho era redescobrir o conèixer coses del passat per interpretar el present.
Diria que en aquest país es fa prou recerca en l’àmbit de la cultura popular, més de trenta anys després d’aquella represa cultural de Catalunya?
Quan Carrutxa comença a treballar als anys vuitanta, hi ha un distanciament enorme entre la recerca universitària i el món associatiu vinculat a la cultura popular. Sembla que aquests temes no són objecte d’investigació, o bé els treballs que es fan des del món de l’antropologia se centren en altres aspectes més llunyans geogràficament o més centrats en el món urbà. Els temes de cultura popular i folklore semblen més per als folkloristes històrics i poca cosa més.
Això ara ha canviat moltíssim. En l’àmbit dels museus etnològics i d’arxius, però també en les universitats, hi ha molt més interès. Afortunadament, hi ha hagut un apropament entre el món acadèmic i l’associatiu. En aquests moments s’ha fet molta més recerca, però se n’ha de fer més, no s’acabarà mai, perquè la cultura popular no és el que feien els nostres avis i àvies, sinó el que va existir i existirà i el que fem en cada moment.
No podem deslligar el coneixement del passat de la reflexió sobre el present i el futur. Si treballes un aspecte de la festa, és important descobrir els seus orígens per veure com aquesta festa existeix perquè hi ha uns interessos de la comunitat que es mantenen. Al segle XXI hi ha unes generacions que estan fent altres coses en cultura popular que mereixen ser documentades i treballades, i sobretot posades al servei del retorn a la comunitat. Al final, la investigació ha de retornar a la comunitat i ha de servir per ser una eina de reflexió al servei de tothom. Si no és així, no té sentit fer recerca.
Diria que el jovent té ganes i interès a continuar aquest llegat de recerca i de recuperació i preservació de les expressions festives que persones com vostè van iniciar amb la represa democràtica?
Nosaltres a la Carrutxa sí que tenim relleu generacional, tinc al meu grup persones que estan en la vintena d’anys. Però l’interès no és un interès de masses, que es vulguin dedicar a fer recerca en cultura popular. Segurament som una minoria. Una cosa important que ens ha ajudat molt és tenir un peu a la teoria i l’altre a la pràctica. I la pràctica ens enganxa més. Tenim necessitats de socialització i vols recuperar tradicions i alhora anar a un poble cada cap de setmana. Per tant, la pràctica arrossega i motiva, i dins d’aquesta pràctica més majoritària, sorgeixen inquietuds de recerca i ganes de conèixer més. La simbiosi entre teoria i pràctica és molt interessant i ajuda a fer ponts generacionals.
L’Ens de l’Associacionisme Cultural Català vol agrair la implicació activa de la Fundació Antigues Caixes Catalanes i BBVA en l’organització d’aquest certamen i en el foment de la cultura popular catalana.
També desitja mostrar el seu agraïment a totes les institucions i empreses que col·laboren en la seva organització: Previsora General, Arç Cooperativa, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i Ajuntament de Barcelona
