Un dels obstacles més evidents respon a criteris de classe. En aquesta variable, una dada molt significativa apunta que el 20% de menors de setze anys d’un estrat social baix no practica activitats socials, culturals i d’oci, xifra que es redueix a un 4% en el cas dels joves d’un estrat social alt. A aquestes desigualtats socials, s’hi afegeix uns òrgans de governança no prou eficients, ni en el cas dels poders públics -que situen “educació i cultura en àmbits i lògiques administratives diferents”, lamenten Cendra i Barbieri- ni en l’àmbit associatiu, molt ben estructurat en temàtiques però poc vertebrat territorialment. L’estudi també detecta una menor presència de menors a les entitats “en el pas de Primària a ESO, coincidint amb l’increment d’activitats extraescolars de reforç d’estudis”.
En aquest àmbit, és difícil establir una distinció nítida entre l’educació formal i la no formal, atès que “moltes entitats i agrupacions eduquen sense tenir uns propòsits educatius explícits”. Els autors reivindiquen la cultura popular i comunitària com una eina perquè els infants i adolescents aprofundeixen en un ús no instrumental o professionalitzador de la cultura que faci possible “l’aprenentatge en valors i la presa de decisions col·lectives més enllà dels interessos individuals”.
Barbieri i Cendra aconsellen estrènyer els vincles entre els centres educatius i les entitats culturals. En ambdues direccions: de l’escola al carrer (en el col·legi els nens poden aprendre una dansa patrimonial i així recuperar-la a plaça) i també del carrer a l’escola (per exemple invitant la colla gegantera a explicar qui i què representen els gegants del poble). La cultura popular, en resum, és un recurs molt útil per promoure una educació vivencial, estretament vinculada amb l’entorn immediat dels estudiants, i que en la línia de la pedagogia moderna, prioritzi l’aprenentatge de competències a la memorització de continguts.
