Serveis com els sanitaris, els transportistes, els escombriaires o els botiguers són serveis vitals, essencials per donar resposta a les necessitats bàsiques que ens permeten poder continuar coexistint. Són serveis imprescindibles per viure en societat. Sense aquests serveis la vida en comú és impossible. També ho és la cultura. Sense la cultura seríem individualitats inanimades, no podríem viure en grup, no ens aguantaríem, la convivència seria impossible, seria el caos. No hi ha societat que s’aguanti sense cultura: és el bé indispensable de què ens hem dotat entre tots per poder conviure civilitzadament.
La cultura popular, la que emergeix del poble, és la més imprescindible. És la cultura que ve de lluny i que ens ha permès relacionar-nos, comunicar-nos o intimar, gràcies a la llengua, a l’oralitat, al folklore oral, a la festa o a la música. Amb la cultura popular hem estat capaços de dotar-nos amb l’art dels contes i les llegendes, dels refranys i frases fetes, de les endevinalles i acudits, dels remeis i oracions, dels jocs i representacions. La cultura popular ha creat el calendari festiu que cohesiona la societat al llarg de tot l’any, des de Sant Joan fins a la castanyada, el cicle de Nadal, Sant Jordi i les festes majors. La cultura popular ens ha dotat d’herois i genis propis, mites i esperits per somiar, sants i marededeus per a l’esperança, monstres i dimonis per expiar. I el bestiari, els gegants, els castells, les sardanes, les danses i els balls per festejar, i el foc purificador. No trobareu una eina més funcional i estètica per a les celebracions i el treball, per a la transmissió de la sensibilitat i del saber o per expressar alegria o dolor, que la cançó i la música popular.
Tot això és cultura popular.
Varen ser 86 dies de confinament estricte. Dies tristos, inesborrables però rics amb històries i anècdotes. Dies durs per tothom, pels malalts i pels familiars que no pogueren acompanyar els éssers estimats en els seus últims dies. Pels sanitaris i treballadors essencials que es trobaren desbordats per la magnitud de la pandèmia. Pel president que plorava d’impotència davant una crisi incapaç de preveure. Pels responsables de les residències d’avis que veien com no podien fer res davant la mort. I per tanta altra gent que va patir un aïllament brutal a casa seva, a la presó, a l’exili o en algun refugi inapropiat.
Amb la pandèmia el tren i l’estil de vida a què estàvem acostumats ha canviat com un mitjó, ens hem hagut d’adaptar a una nova forma de funcionar. Han aparegut nous líders, el voluntariat ha augmentat, les famílies passen més hores juntes, s’ha instaurat el teletreball, les reunions són telemàtiques, les abraçades prohibides, igual que les encaixades de mans i els petons, les mascaretes imprescindibles, els ulls més expressius, l’espai proper és inviolable, els detalls prenen importància, els tocs de queda la normalitat, les trobades són insòlites i l’esport minimitzat. Hem descobert racons del municipi i el plaer de caminar; fer turisme és impossible i sopar a fora també. El teatre, el cinema i els concerts són escassos. Hem descobert el silenci. La vida ens ha canviat.
Tot un reguitzell d’accions varen fer del confinament una experiència més agradable del que es preveia. Des de les finestres i balcons s’improvisaren cants i expressions corals, es realitzaren muntatges i obres d’art comunitàries, es practicà esport i exercicis gimnàstics. Els canals actuals de comunicació han estat idonis per a propostes de tota mena: polifonies per la xarxa, tutorials de gimnàstica, cuina i música, muntatges cinematogràfics espectaculars i reptes imaginatius. Han estat actes per omplir el temps, per distreure’s, per fer coneixences, per comunicar-se, per demostrar les teves habilitats i per fer evident el teu espai vital. Tot això és cultura popular. La cultura que ha permès viure i conviure amb dignitat el confinament en blocs de pisos i en llocs de gran densitat.
Som una cultura mil·lenària que ve de lluny. Una cultura maltractada des de fa molt. Davant dels embats la cultura popular s’enforteix i és gràcies a això que encara enraonem en català. El confinament ha estat un més dels embats però hem sabut pouar del ric pòsit que tenim i, en certa manera, ens n’hem sortit.
Als que tenen possibilitats de prendre decisions que afecten la col·lectivitat els demano que ajudin la cultura popular. La cultura de l’espectacle i la de la festa necessita ajudes econòmiques evidents. Però a qui s’ha de potenciar i escoltar és l’associacionisme cultural, i sobretot, se li ha de facilitar el funcionament. Ara que les mesures anticovid no permeten la proximitat corporal que necessitem per a relacionar-nos com a humans, és el moment més delicat per les associacions, i sense elles se’n va tot en orris. Hem de fer tot el possible per refer plenament les associacions: testos massius, vaccinacions obligatòries, mesures preventives. Hem de tornar l’ànima al poble, l’alegria a la gent i l’esperança a les persones.
