Bienve Moya (Vilanova i la Geltrú, 1944) és folklorista, escriptor i ha desenvolupat una sòlida trajectòria en la gestió cultural. Va cursar els estudis dramàtics i ben aviat va formar part de la companyia Els Joglars durant la dècada dels 70. Als anys 80 va dedicar-se a la gestió amb la direcció del Teatre Principal de Vilanova i la Geltrú, el 1985 any de la reinauguració després d’una renovació. Des de la gestió cultural va ser impulsor de la Xarxa de Teatres Públics de Catalunya, i fundador dels festivals de circ i pallassos Trapezi i la Fira del Circ. Ha estat membre de Socatalà, un projecte d’investigació per a la música tradicional contemporània. Ha contribuït activament en la recuperació de les festes de la Mercè, el carnaval i d’altres festes populars de Barcelona i de Vilanova i la Geltrú.
L’any 2014 va inaugurar l’exposició La Catalanitat Cívica, que ha fet gira a diversos museus i que presenta, fruit dels seus anys d’experiència, una síntesi del sentit i els valors de la festa a Catalunya, així com el mateix any va publicar el llibre Cada dia és festa, un recull de diferents festes, que pretén indagar en els seus orígens i protocols festius. Actualment és col·laborador de diferenes publicacions, com el diari Ara, on amb els seus articles divulga aspectes de la cultura popular.
Com a persona immersa en la cultura popular, com a gestor, estudiós i divulgador, vas conèixer l’antic president de l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català, Antoni Carné?
Sí, el vaig coneixer no fa pas massa temps, durant la presentació de l’exposició ‘La catalanitat cívica’, l’Antoni era una de les persones més entusiastes que hi havia a la sala, i va fer una bona aportació en aquella presentació. El recordo amb agraïment.
Què opines de l’existència dels Premis Antoni Carné de l’Associacionisme Cultural Català?
Cal estimular el treball tant de la gent que investiga, com de les persones que dins l’associacionisme creen contínuament activitat. Per tant, és bo que hi hagi un reconeixement d’aquest treball. I per tant, que hi hagi uns premis significa que es duu a terme un reconeixement explícit, i això és molt important.
La cultura popular i l’associacionisme necessiten aquest estímul per a l’autoestima del moviment?
Crec que més d’autoestima és important parlar en general de la societat. El treball de l’associacionisme és reconegut i valorat per les persones que s’hi dediquen, però aquest reconeixement no es troba en altres sectors de la societat. Des de la cultura mateixa encara hi ha molts prejudicis.
Consideres que des dels mitjans de comunicació s’ajuda a valorar la cultura popular?
En aquest aspecte sóc força crític, tenim un problema amb moltes de les persones que es dediquen al periodisme, tant els redactors de notícies com els qui es dediquen a la crònica o a parlar d’aquestes qüestions, ja que no coneixen del que parlen o tenen un coneixement superficial. No li donen a l’associacionisme la importància que té: és una escola de ciutadania: és on s’aprèn a fer política de debò, és a dir, a intervenir en els afers de la polis, i el periodisme actual no capta prou bé aquest treball de l’associacionisme. Un exemple el trobem quan es parla del teatre amateur: quan a la premsa apareixen membres d’associacions de teatre amateur, és per destacar quin podrà treballar al Teatre Nacional de Catalunya al Teatre Lliure, i no parlen del que realment és el teatre amateur: una escola de relacions. Poc els interessa als membres de les companyies si treballaran al Nacional o al Lliure, els interessen les relacions que formen i el coneixement de les obres que treballen.
Aleshores cal una major difusió de les activitats de la cultura popular?
Crec que sobretot cal que es visualitzi bé la cultura popular. Els diaris se centren en quins dies es fan les festes, en què hi podrem menjar…, no es profunditza en què s’hi fa; en el significat de la festa al carrer i en el treball que hi ha darrere.
L’àmbit municipal, és a dir, els ajuntaments s’han d’involucrar en la cultura popular local?
D’entrada et diria que sí, he treballat 30 anys seguits des de l’àmbit municipal en l’activitat al carrer de la cultura popular. Els organismes que governen el país, des de municipis fins a govern s’han d’implicar en la cultura popular, i en la cultura en general, esclar. Però quan més s’impliquen més poden intervenir-hi, i no sé on està l’equilibri. Per la meva experiència, he treballat molt bé i s’han fet coses molt interessants quan els polítics, ja siguin del municipi, de la Generalitat o de l’Estat, els ha interessat el que feien. He vist com els projectes naufragaven quan el polític de torn, o bé hauria de dir el gestor amb capacitat política, no coneixia o desmereixia l’àmbit de la cultura popular, o pitjor encara: se’n volia aprofitar.
Existeix proporcionalitat en les ajudes públiques que es donen a festivals d’iniciatives privades, per exemple, des de primavera a estiu hi ha un seguit de festivals musicals que es consideren estratègics, vers les ajudes que rep la cultura popular i l’associacionisme cultural?
Crec que no hem treballat prou bé la política cultural. No ho ha treballat prou bé la Generalitat, ni els municipis, tot i que tant des de la Generalitat com des del municipalisme s’ha fet un gran esforç, però no ho hem encertat del tot. S’han gastat diners i forces, per tirar endavant festivals de cultura popular, que quan s’ha canviat de govern se n’han anat en orris. No pot ser que un Govern tiri endavant un festival de circ internacional, i el següent executiu li interessi més la dansa o a la inversa. I això ha passat tant en la gestió de la Generalitat com dels grans ajuntaments; els petits prou feina tenen en el dia a dia. No deixar consolidar els projectes ha estat un negoci ruïnós, que espero que puguem redreçar, i no em refereixo als diners que d’una forma o altra poden tornar a sortir, parlo de l’esforç intel·lectual malgastat en projectes que després no se’ls ha donat el suport necessari. I aquest talent difícilment torna a sortir. L’home o la dona escamats difícilment tornaran a tenir la voluntat per treballar en allò mateix.
Com podem apropar les noves generacions a la cultura popular?
Ja s’hi apropen, no siguem caparruts. El que passa és que no esperis la gent jove a les juntes de l’associació, la gent jove estarà a l’associació perquè té ganes de divertir-se, igual com els que ara són a les juntes, que de joves, el que volien era ser-hi però no en el vessant de gestió, sinó participant en les activitats. A les comparses del carnaval de Vilanova i la Geltrú hi assisteixen quasi 9.000 parelles, i a les comparses no s’hi pot anar amb més de 40 anys. Cal mirar-se les coses des de l’òptica optimista i no pessimista.
Les noves tecnologies han contribuït a un major augment de l’associacionisme?L’auge dels castells hauria estat impossible sense les noves tecnologies, des de sortir a la televisió, com la capacitat de connexió que permeten les noves tecnologies, a la necessitat de treballar amb ordinadors per calcular pesos i alçades per fer castells més ambiciosos.
En què ha canviat la cultura popular del país en els últims 60 anys?
L’associacionisme actual respon a les característiques de la societat en què vivim. Primer de tot, quan parlem de cultura popular hauríem de retrocedir i veure què vol dir: ho emprem com a sinònim de folklore i folklore vol dir saviesa popular. El folklore dels anys 20 i 30, fins i tot dels anys 60 era fer ball de bastons, ball de gitanes, castells… Aquest associacionisme tenia una forma de treballar concreta: es reunien dos mesos abans de la Festa Major, s’associaven de forma espontània i sense instituir-se com a associació, sortien, es divertien i guanyaven unes pessetones, que tampoc els anava malament rebre un sobresou. I passat festes, s’esperaven a l’any següent. Això continua sent la base d’un tipus associacionisme actual, i es manté en bona part de pobles del Camp de Tarragona i del Penedès. Ara bé, aquest tipus d’associacionisme que per mi era folklòric s’ha apropat al que jo en dic associacionisme ateneístic, és a dir, proper al de les entitats socioculturals recreatives, ateneus, etcètera. I això és així, perquè el ball de bastons, de gitanes, castellers… adopten la forma d’entitats que generen activitats tot l’any, participen en diferents festes majors a través d’intercanvis, creen festivals… Així doncs, aquest associacionisme s’acull sota el paraigües de la cultura popular.
