Com ha rebut el Premi Persona dels Premis Antoni Carné? Què representa per a vostè aquest reconeixement en el marc del món associatiu i cultural català?
Josep Santesmasses: la història també ha de ser eina de reflexió de present i futur”
Amb molta sorpresa i amb un immens agraïment al jurat i a les persones que han fet la proposta i hi han donat suport. Rebre un premi per tot allò que ha donat sentit a la teva vida és un reconeixement que valoro moltíssim, un doble premi. Reforça les conviccions personals
que he tingut sempre sobre la necessitat de treballar a fons en els àmbits associatius, sobretot els vinculats als centres d’estudis. Ara ja fa més d’un any que ostento amb molta satisfacció la condició d’expresident de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana (CCEPC) i d’exvicepresident segon de l’Institut Ramon Muntaner (IRMU), i quan faig memòria em sento molt afortunat d’haver format part de col·lectius com els dels centres d’estudis, d’haver pogut participar en infinitat de projectes, d’haver-me enriquit a partir del coneixement trepitjat de moltíssims indrets dels Països Catalans, des d’Òpol a Guardamar i des de Fraga a l’Alguer, i d’haver pogut travar al llarg dels anys moltes coneixences i amistats amb gent magnífica que fa una feina extraordinària en els seus espais de vida.
El premi fa valdre una trajectòria vinculada a la cultura popular, la recerca i el territori. Si hagués de resumir el fil conductor de la seva vida professional i associativa, quin seria?
Soc patidor de mena i mai m’han agradat les coses ni mal fetes a mig fer. Crec també que, per sort, d’idees que condueixin a projectes mai me n’han faltat, que sovint han fluït acompanyades del neguit de veure-les realitzades i de ganes de compartir-les. Parteixo d’un fil que començo a trenar molt jove en l’àmbit local, amb propostes culturals personals i col·lectives. Alhora, ja de bon principi, friso per connectar amb gent i col·lectius d’altres indrets. El que m’ha agradat sempre és donar forma a projectes i activitats, com una mena de necessitat implícita a la meva condició humana. Mai em vaig plantejar ocupar càrrecs de responsabilitat, però quan se’m van proposar els vaig acceptar per diverses raons: per ganes de generar projectes més potents i per confluir amb nous ambients, persones i institucions. D’aquesta manera, entre 1987 i 1998 vaig formar part de la junta directiva de l’Institut d’Estudis Vallencs, assumint la vicepresidència durant els quatre primers anys i posteriorment la presidència. Igualment, l’any 2001 vaig acceptar la proposta d’assumir la presidència de la CCEPC, que he exercit durant 23 anys. Tanmateix, aquestes responsabilitats mai m’han apartat del compromís en l’àmbit local; al contrari, crec que unes i altres experiències han confluït i m’han eixamplat les perspectives. Per això valoro moltíssim haver contribuït a la constitució, ara fa gairebé 30 anys, del Centre d’Estudis del Gaià i participar-hi activament durant aquestes tres dècades.
Des de l’Institut Ramon Muntaner (IRMU), del qual n’és una de les ànimes, s’ha fet una gran tasca per connectar recerca i territori. Com valora el paper que tenen avui els centres d’estudis locals en la construcció del relat històric del país?
Als centres hi conflueixen molts professors universitaris en la gestió i en la publicació de recerca històrica i d’altres àmbits de les humanitats.
No es pot explicar la història d’un país sense tenir present tota la seva geografia, ni fer-ho des de l’únic punt de vista dels avatars polítics. I aquí hi juguen un paper molt significatiu els centres d’estudis. Tampoc no es pot deixar la història tancada exclusivament en el passat, sinó que ha de ser una eina de reflexió experimentada vers el present i el futur. I, quan sigui possible, ha de confluir amb altres disciplines i també en propostes aplicables de difusió qualitativa.
Moltes vegades la cultura popular ha estat menystinguda o vista com un àmbit secundari. Creu que actualment viu un moment de reconeixement, o encara li manca pes institucional i social?
Hauríem de girar la mirada i, quan afloren determinades i sovint interessades infravaloracions, preguntar-nos: i si no hi fóssim? I si no existíssim com a col·lectius organitzats? I, comparativament, podríem preguntar: i si les administracions públiques tampoc existissin, ni els mitjans de comunicació, ni les institucions acadèmiques, per posar alguns exemples? Seria un desastre, però també segurament tots o molts convindríem que no són perfectes i són millorables, molt en alguns casos.
El més important és ser conscient del valor que representem, sabent que sempre tot és millorable i que el nostre afany és precisament fer aquest camí, acceptant totes les crítiques reflexives elaborades amb esperit constructiu. Però, si algú encara creu que menystenint la cultura popular o la recerca local es reafirma personalment, prou pena té.
En l’àmbit que m’he mogut, el reconeixement públic i social ha millorat molt al llarg de les darreres dècades, tot i que sempre hem d’aspirar a més, amb convicció i sense recança, pel que som i representem. I estic convençut que, si aspirem a un futur més just, més equilibrat, menys depredador i sostenible de debò, la sociabilitat cultural organitzada ha de jugar un paper fonamental.
Vostè ha estat implicat en nombrosos projectes de dinamització cultural i patrimonial. Quins destacaria com a més significatius o transformadors en la seva trajectòria?
En primer lloc, els constitutius. Haver estat en el procés de constitució de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, aleshores com a president de l’Institut d’Estudis Vallencs, i haver format part ja de la primera junta directiva de la CCEPC l’any 1992. I destacaria en gran mesura haver apostat decididament per la creació de l’Institut Ramon Muntaner l’any 2003, quan ens va arribar la proposta de la Generalitat de Catalunya per a constituir una fundació de suport als centres d’estudis. Intuïa en aquells moments que era un tren que no podíem deixar passar de llarg per determinades prevencions, recels o susceptibilitats. El temps ha confirmat que va ser una gran aposta que s’ha convertit en un projecte de país i de cultura imprescindible. Una altra cosa que valoro molt és l’opció que es va articular des del primer moment en la definició del marc d’actuació territorial concretada als Països Catalans, des de la perspectiva constitutiva i programàtica. El recorregut itinerant dels projectes i activitats ha estat clau i ens ha beneficiat a tots.
Costa valorar entre tants projectes en els quals he pogut participar activament. Estimo molt les continuïtats que consoliden, que generen rigor, complicitats i confluències. En trobaríem moltes a la CCEPC i a l’IRMU: els congressos de la CCEPC (14 de celebrats amb les actes publicades), la diversitat de jornades temàtiques que es van convocant periòdicament, les trobades territorials de centres d’estudis, algunes exposicions potents que han recorregut moltes poblacions, l’assumpció de la gestió de Plecs d’Història Local des de l’any 2007, la creació de la versió digital de la revista Frontissa ara farà cinc anys o l’elaboració del Diccionari dels diputats de la Mancomunitat. Una de les més potents, o la que més, és l’activitat anual del RECERCAT, la festa o la fira que congrega en una població concreta tots els centres d’estudis en múltiples activitats que mostren la potencialitat del moviment. Bé, hauríem de dir “Recercats” perquè des del 2022 també se celebra una edició al País Valencià, estimulada pel potencial creixent —malgrat l’obtusa manca de suport de la Generalitat Valenciana— de la Federació d’Instituts Comarcals del País Valencià, que fan una feina insubstituïble, amb qui la CCEPC i l’IRMU mantenen una vinculació molt estreta.
També valoro molt especialment les publicacions, el treball sostingut per millorar-ne la qualitat i la difusió universal a través de repositoris com RACO, que han propiciat que flueixi la difusió de la recerca d’una manera extraordinària.

El món associatiu cultural pateix un relleu generacional difícil. Quines estratègies creu que caldria impulsar per garantir que els joves s’impliquin en la cultura popular i la recerca local?
Des del darrer terç del segle XX, quan es constituïren molts centres d’estudis, les coses han canviat molt. Entre altres, la inseguretat laboral de la gent jove fins que no troba estabilitat i constitueix unitats familiars o de convivència li impedeix tenir temps lliure per contraure compromisos associatius. També és constatable que les ofertes lúdiques que entren a les cases són immenses. I amb elles, interessadament, es propaga la idea que hem vingut a aquest món per distreure’ns i passar-ho bé, cosa que, quan no s’aconsegueix en la mesura del desig estimulat interessadament, genera moltes frustracions.
No podem caure en el recurs de promoure idees descafeïnades per rejovenir les nostres entitats; ans al contrari, hem de fer valdre aquelles coses que donen sentit a la vida. És a partir del compromís com i quan ens sentim lliures i com podem articular horitzons d’esperança. La idea del “no et comprometis” la venen constantment amb efectivitat programada, sense manies. Per tant, com a mínim, crec que no hem de deixar d’expressar com aquest compromís associatiu ha donat sentit a la nostra vida. Tanmateix, no ho hem de fer com si el que hem fet nosaltres fos el manual perfecte i intocable. Sobretot, cal tenir les portes sempre obertes, considerar els joves que entren a les entitats com un més i valorar les seves idees. Cal plantejar la incorporació dels joves com una oportunitat per a tothom i per a les entitats, i no com un maldecap. I, sobretot, valorar molt poder treballar amb jovent inquiet i amb idees pròpies.
L’arrelament al territori és un element clau del seu treball. Com es pot fer que aquest arrelament sigui compatible amb una visió oberta i contemporània de la cultura?
Considero que el coneixement aprofundit del lloc on has nascut o on transcorre la teva vida és una mesura amb la qual cadascú de nosaltres interpreta el món. Si al costat del teu poble hi passa l’Ebre, consideraràs que els altres rius del país són petits o fins i tot minúsculs. I si vius al costat d’un riu petit com el Gaià, l’Ebre et semblarà immens, tot i que valoraràs molt tenir-lo a prop. Jo partiré del meu petit riu per mesurar i valorar els altres. I tindré interès a fer-ho. Si a mi l’única “veritat” que m’interessa és la que em proporcionen les “pantalletes”, tant me farà el que pugui observar on discorre la meva vida. L’arrelament és el que et proporciona un coneixement gairebé instintiu d’una porció del món i de la condició humana. Viure en un lloc, per petit que sigui, no significa viure aïllat o incomunicat. L’arrelament comporta reflexió sobre el que t’envolta i comunicació envers les continuïtats territorials. És aquí on rau la capacitat de confluir, d’intercanviar idees, de generar visions compartides i obertes.
Des de la seva experiència, quin paper han de tenir les administracions públiques en el suport a la recerca històrica local i al moviment associatiu cultural? Hi ha prou reconeixement institucional?
Crec que a una administració pública li és impossible no tenir en compte els beneficis que comporta l’existència d’un teixit associatiu cultural i, en el cas de la recerca històrica local, no tenir en compte les aportacions en el coneixement de l’espai geogràfic on està implantada i on en té responsabilitats. Jo estimo molt el reconeixement sincer i profund que a vegades t’arriba dels responsables polítics que entenen els teus projectes i els estimen de veritat. Sovint són persones que no han estat alienes al món associatiu. Però també amoïna, ofèn i molesta quan es pensen que et donen resposta amb quatre paraules de manual buides. Les administracions tenen l’obligació de treballar per les necessitats bàsiques dels ciutadans, entre les quals hi hem de col·locar la cultura, el coneixement i la sociabilitat cultural organitzada. Quan això es produeix, els rendiments són molt importants. Em refereixo a eficàcia, rigor, projecció i rendibilitat econòmica. Per sort, he viscut de dins estant experiències molt positives com ara la confluència entre l’administració pública —la Generalitat de Catalunya— i la societat civil organitzada representada per la CCEPC i, més recentment, per la Federació d’Ateneus, en el funcionament de l’IRMU, acomboiada també per les universitats i l’Institut d’Estudis Catalans. Aquesta fórmula, quan es produeix a nivell local o comarcal, té les mateixes connotacions.
La cultura popular és també memòria viva. Com es pot evitar que aquesta memòria s’esgoti o es folkloritzi, i alhora mantenir-la com a motor de cohesió i identitat?
La cultura popular és memòria viva, però també és construcció permanent a partir del llegat rebut, res de diferent de com evoluciona la societat. Una cançó popular no es canta de la mateixa manera com la primera vegada que va sonar. Possiblement, amb el pas del temps, s’interpretarà de múltiples maneres segons els gustos de cada època i les seves preferències musicals.
Els estudis històrics sobre la cultura popular són molt necessaris perquè ens mostren les transformacions que s’han succeït amb el pas del temps i ens aparten de les idees inamovibles. És important saber com funcionaven en el passat tots els aspectes de la vida, però no pas per voler imitar les conductes d’altres temps. Repensar les herències constitueix el fonament de l’evolució de les identitats i de la integració.
Quins projectes personals o col·lectius té sobre la taula ara mateix?
Des de la perspectiva personal, la meva producció publicada es concreta en diversos àmbits: el de la recerca històrica, l’estrictament literari, l’article periodístic de reflexió i també l’assaig. En recerca històrica local he publicat diversos llibres i molts articles —que acostumen a ser llargs— en diverses revistes, especialment de centres d’estudis, actes de congressos o llibres col·lectius. M’he mogut en l’espai temporal de l’època contemporània fins a finals de l’època moderna. En aquest sentit, els temes concrets pels quals tinc interès a continuar fent recerca són molts i, per tant, només falta temps per poder-los concretar.
En l’àmbit literari he publicat coses molt diverses: poesia, prosa vinculada a la descripció de determinats espais territorials, memòria, dietaris, biografia, contes i novel·la. Aquest any he publicat un llibre de poesia on reflexiono sobre el poder i la guerra, Com si no tinguéssim cel, i per a l’any vinent tinc compromesa l’edició d’una segona novel·la. Tinc diverses coses més que començades i alguna idea a la qual voldria posar-hi fil a l’agulla ben aviat.
Des de l’any 1987 he anat publicant articles d’opinió i reflexió a diversos mitjans, dels quals se n’han editat tres reculls. Actualment, i des de fa cinc anys, escric un article setmanal al setmanari El Vallenc, a part d’altres col·laboracions més esporàdiques. També, des de l’any 2007, publico quatre articles anuals que giren entre la memòria i la història a la revista Caliu del meu poble, Vila-rodona, una part dels quals l’any 2020 vaig recollir en un llibre. I de tant en tant algun article d’assaig, com per exemple els que he publicat a Canemàs.
Com a projectes col·lectius, contemplo continuar un temps com a coordinador de la revista Frontissa de la CCEPC i com a codirector de Plecs d’Història Local. També, en l’àmbit més local, codirigeixo la revista anual miscel·lània del Centre d’Estudis del Gaià, La Reclosa, de la qual enguany publicarem el número 29. Així mateix, al Centre d’Estudis del Gaià —del qual en soc membre fundador i vocal— presento cada any dues exposicions del meu fons fotogràfic sobre temes locals concrets. Ara, el dia 26 d’octubre, n’inaugurarem una sobre fotografies del riu Gaià a Vila-rodona, obtingudes durant els darrers cinquanta anys.