Un avanç del pregó amb què donareu inici a la festa major.
Júlia Costa: L’hem plantejat com un repàs dels 150 anys d’història del barri: parlarem de l’abans, de l’ara i del futur.
Isabel Costa: Hem volgut que fos un pregó fet realment a quatre mans, no que primer parlés l’una després l’altra, sinó una mena de pregó dialogat. Nosaltres ens coneixem des de fa molts anys [malgrat portar el mateix cognom, em recorden que no són família], perquè totes dues treballàvem com a mestres al barri de Can Serra de l’Hospitalet i hem tingut molta relació.
Quina ha estat la vostra vinculació amb el Poble-sec?
J.C.: Jo vaig néixer al barri, de jove anava als centres parroquials i després he estat molt vinculada a moltes associacions, com el Centre per a la Recerca Històrica del Poble-sec (CERHISEC) o al Foment excursionista. Exceptuant dos anys que vaig marxar fora, sempre he viscut aquí.
I.C.: Jo també vaig néixer al barri, a la part de la França Xica. Vaig anar a l’escola aquí (totes dues vam anar a la mateixa escola, tot i que amb uns anys de diferència), les meves filles també s’han escolaritzat al barri i continuo vivint aquí. L’any 2001 vaig venir a treballar a aquesta escola i des del 2012 en soc la directora.
Quins són els vostres primers records de la festa major?
J.C.: Quan era petita la festa major havia anat molt de baixada. S’havia quedat en una festa d’alguns carrers, però no hi havia una festa major. Cada carrer feia la seva celebració, i en dates diferents. I si no hi havia ningú que se’n cuidés, no es feia. Va ser a partir de la democràcia, a partir dels anys 70, que la festa major es va anar recuperant. Es van anar unificant les coses que es feien als diferents carrers i es va recuperar també l’antiga data, que era pels volts de Sant Jaume.
I.C.: Jo també tinc aquest record. Jo soc del carrer Vallhonrat i allà es feien les festes del carrer. Avui encara es manté una mica aquesta tendència, perquè a la meva zona a les botigues et trobes uns petits programes del que farà la plaça Santa Madrona dins la festa major. És a dir, hi ha un programa i un subprograma.
J.C.: Poble-sec sempre ha sigut una mica anarquista. I encara té aquest component àcrata: són quatre i es fan dues associacions en comptes de fer-ne una de potent. És la idiosincràsia del barri.
Com heu vist els canvis que s’han viscut al Poble-sec en aquests anys?
J.C.: Poble-sec sempre ha estat un barri d’acollida de l’últim que arribava. La primera població venia d’Aragó de la Catalunya pobra, de València… Quan jo era petita venien molts andalusos. I llavors la gent ja deia el mateix que ara, que el barri està canviant. Per això no crec que ara visquem una transformació tan gran, és una evolució, paral·lela als canvis socials que hi ha a tota Barcelona. Jo vaig trobar més crisi de barri als anys 80, perquè hi va haver molta despoblació i més problemes.
I.C.: Poble-sec sempre ha estat un barri de gent humil, treballadora, un barri acollidor. En els últims anys han vingut altres onades migratòries, primer sobretot magribins, després sud-americans, i darrerament pakistanesos. Però sempre ha mantingut la seva població autòctona. Ara està poblant amb una altra tipologia de gent, perquè s’ha posat de moda. I no sé si això és positiu o negatiu, potser al final morirem d’èxit.
J.C.: Ara el Paral·lel s’ha mitificat molt i està molt de moda, però abans era molt sorollós, i la gent també es queixava. Per valorar les coses cal mirar-les amb perspectiva, i per això t’has de fer vell.
Quins són els principals reptes que té ara el barri?
J.C.: El més important és treballar perquè no hi hagi problemes de convivència, potenciar aquelles coses que ajuden a aglutinar la gent, que li donin senyals d’identitat, en especial a les criatures i al jovent. Perquè les comunitats que han anat venint són molt diferent entre elles, tenen maneres de fer molt diferents.
I.C.: Això és una tasca de llarg recorregut, ens falta alguna generació per solucionar-ho. Perquè és molt diferent “viure amb” de “conviure amb”. Hi ha llocs on només “vivim amb”, encara ens falta per arribar a “conviure amb”.
J.C.: Amb la gent tan diferent que vivim al Poble-sec, si no hi ha gaire problemes crec que gran part és mèrit de les escoles, i em refereixo a l’escola primària. L’escola ha acollit gent de tot arreu, ha fet una gran tasca, que no sempre ha estat reconeguda.
Quin paper tenen les associacions en el barri?
J.C.: La vida associativa és un tret del barri, sempre hi ha hagut un moviment associatiu important, tot i que una mica intermitent, perquè es creen moltes associacions però no totes fan anys.
I.C.: En aquesta zona ens trobem amb gent amb una precarietat laboral important. L’associacionisme és en molts casos un tema voluntari, i a banda del fet que això crema molt, resulta molt difícil de compatibilitzar amb els treballs precaris i amb horaris laborals que són molt complicats. Els horaris laborals condicionen molt i fan que moltes persones no puguin assistir a segons a quines activitats i reunions i implicar-se en les associacions.
Com viuran la festa major?
J.C.: Admet que hi ha molts actes als quals no hi vaig, perquè són per al jovent. Jo acostumo a anar a les havaneres, a les sardanes. I l’última setmana segurament marxaré fora amb el meu marit, perquè tenim uns quants altaveus que no ens deixen dormir.
I.C.: Jo, com ella, als llocs que anirem nosaltres no anirà el jovent, i el jovent no anirà on anirem nosaltres. Hi ha d’haver coses per tots. Jo potser assistiré a un sopar a la plaça Santa Madrona, el meu amic bacallaner farà “un brindis”. És com una mena d’homenatge ja que es jubila.
Si poguessin fer una carta als Reis per al barri, què en demanarien?
J.C.: Més neteja, més vigilància. Perquè durant un temps hi havia policia de barri, i això s’ha perdut.
I.C.: Poder ajudar a les famílies perquè no hagin de marxar perquè no poden pagar el lloguer del pis. Ho estem vivint. No parlo de famílies desestructurades, sinó de famílies “normals”, on treballen tots dos, pare i mare, que han hagut de marxar d’aquí perquè no han pogut assumir els preus.
J.C.: També s’han fet pisos turístics. I això ha fet perdre el caliu de barri. I també s’ha perdut el petit comerç. Moltes botigues han hagut de tancat. Han canviat els usos comercials, és veritat, però potser moltes botigues haurien aguantat si se’ls hagués protegit més i no haguessin tingut tantes traves administratives.
