Com ha entomat el repte de presidir la Fundació Paco Candel?
La Fundació va fer quinze anys i havia fet molta feina per preservar la memòria de Paco Candel, sobretot publicant obres inèdites i donant uns premis anuals. Però el Patronat s’havia fet gran, estava constituït bàsicament per amics del mateix Candel i els més grans ja demanaven el relleu. Els dos o tres anys últims ja s’havia formulat aquest desig, però es va endarrerir amb la pandèmia, fins que a la tardor del 2021 vaig acceptar la proposta d’assumir la presidència i mirar de reactivar la Fundació en el sentit que els darrers anys havia tingut més dificultats per fer la seva activitat pública.
Fa gairebé seixanta anys de la publicació d’ Els altres catalans. Quina vigència té avui dia per analitzar la societat catalana des del punt de vista nacional i cultural?
La Fundació té sentit en la mesura en què fer memòria de Paco Candel no sigui només un recordatori del seu paper històric, sinó que cal actualitzar el pensament. Reinterpretar Candel amb els ulls de la societat actual, perquè des d’aleshores ha plogut molt i hi ha hagut processos migratoris tan importants com els que ell analitzava als anys seixanta però d’orígens molt diferents. Ara tenim una societat molt més oberta i plural i amb més diversitat. Per tant, des del meu punt de vista, en els pròxims anys hem de fer una relectura del missatge de Paco Candel, que només serà vigent en la mesura que siguem capaços d’explicar-lo en el context de la societat actual.
Aquella idea de Catalunya, un sol poble, ha culminat?
Era una mena d’objectiu en una societat, la dels anys seixanta, i avui segueix essent un gran objectiu per a la nació catalana, tot i que naturalment s’ha de pensar en uns termes una mica diferents de fa sis dècades, amb especial èmfasi en la cohesió social, permanentment amenaçada no només a Catalunya sinó a tot el món.
De fet, Candel es va enfrontar al franquisme i avui dia hi ha una presència notable de la ultradreta en la vida política institucional que posa molt el focus contra la immigració, en aquest cas no espanyola. De què ens pot servir el llegat de Candel per afrontar aquesta amenaça?
En cada època hi ha hagut grans adversaris, Paco Candel va fer tota la seva obra enfrontat al franquisme, i per tant, era un home que va patir l’extrema dreta d’una dictadura franquista, que té molts punts en comú amb l’extrema dreta actual. El contingut de l’obra de Candel s’ha de rellegir, però és d’una potència enorme. Va tenir censures constants en les seves obres i novel·les, l’atemptat contra les llibertats i el risc de presó, que ara ho tornem a veure com a amenaces importants, ell ja les havia viscut.
Tot i aquesta potència, les obres de Candel no tenen una rellevància en el sistema educatiu i acadèmic del país. A què ho atribueix?
És un problema considerable i no és específic de Candel. Obres tan ingents com la de Ferran Soldevila, o en el camp de la ciència política, en Rovira i Virgili són bons exemples d’aquest oblit. Penso que el franquisme ha suposat un trencament important amb la pròpia tradició intel·lectual i acadèmica del país. Efectivament, una figura com la de Paco Candel sorprèn que no estigui més present en els debats polítics i en l’àmbit acadèmic i escolar, malgrat la feina que justament ha fet en aquest sentit la Fundació. És veritat que en aquest país tenim una gran dificultat per tenir autoestima amb autors que han estat molt importants per al país. Ja sabem que Candel no era un sociòleg, que no s’ajustava als patrons convencionals i que no aplicava les metodologies de l’època, però Els altres catalans és un llibre absolutament rellevant en el camp de la sociologia i no entenc com es passa per alt al món universitari.
Candel tenia la virtut de fer comprendre als de fora una realitat que semblava inaccessible. Avui, fora de Catalunya es reben missatges unidireccionals sobre el país. Sabria comunicar ara la realitat del país portes enfora?
És molt difícil de dir. Candel va tenir el doble paper de donar rellevància al fet migratori posant de manifest la situació dramàtica, però alhora l’omplia d’esperança i de futur, de convicció que hi havia una solució. I ha estat així, els processos migratoris els hem sabut assimilar de manera exemplar a Catalunya. De fet, en poc més d’una dècada, a principis de segle hem passat del 3% al 20% de població nascuda fora del país, i la conflictivitat social ha estat mínima. En Paco va saber intuir i transmetre esperança sobre la incorporació positiva de les onades migratòries.
Des d’aquest punt de vista, en Paco seria capaç de rellegir el que està passant ara i reexplicar-ho- I en part és el que hem de fer des de la Fundació, agafar el seu missatge i explicar-lo en aquest nou context, també amb els llenguatges actuals.
Seria un bon ambaixador del conflicte català?
En Paco era un personatge molt independent, molt poc domesticable per a les necessitats polítiques, tot i que va fer la seva experiència política durant un temps. No sé què s’hauria prestat a fer avui dia. Però amb el seu discurs fonamental ara hem de fer l’esforç de reinterpretar-lo en el context actual.
