Entrevistat per Pere Baltà en el llibre L’altra resistència, Espar manifestava la influència que havia exercit en ell els criteris de l’Abat Escarré i el pensament de Raimon Galí. El 1954 ingressa al grup Crist Catalunya, on coneix Jordi Pujol, amb qui compartirà algunes mostres d’oposició al règim: els fets del Palau de la Música, el rebuig a l’afer Galisonga o bé la campanya Volem Bisbes Catalans. El 1974 va ser un dels promotors de Convergència Democràtica de Catalunya, formació per la qual es va presentar a les eleccions espanyoles de 1979 pel Senat.
En l’àmbit cultural, Espar definia així la seva teva: “La meva feina ha estat sempre la d’impulsar, altres persones han tingut quasi sempre la funció de concretar”. La seva figura serà vinculada a la creació de múltiples empreses i publicacions: la discogràfica Edigsa, la distribuïdora de llibres Arc de Berà, la revista infantil “Cavall Fort”, el diari Avui, i la Llibreria Ona, entre altres. A més, va responsabilitzar-se de la gerència del Congrés de Cultura Catalana (1975-77) i la secretaria general del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
Amb l’objectiu de normalitzar també la presència de la cultura popular la cultura catalana, Espar Ticó va participar en la Fundació Universal de la Sardana. Abans que emergís en escena el concepte de patrimoni cultural immaterial, manifestava que “cal exhortar tots els pobles que poden comprendre el missatge simbòlic de la sardana perquè se l’apropiïn, perquè se la facin seva. Així podrà convertir-se en patrimoni no material de la Humanitat, sobretot quan es tracti d’expressar sentiments d’amistat i de col·laboració entre els éssers humans”.
