Com en altres ocasions, teníem previst presentar el darrer número de la revista Canemàs al públic en directe en alguna entitat a Barcelona. Però el confinament ens ha obligat a canviar-ho per aquesta entrevista amb l’autora, a distància i cadascú des de casa seva. Malgrat tot, Núria Roca creu que aquesta situació que ens ha empès a treballar i relacionar-nos de forma telemàtica pot afavorir la participació associativa, especialment de les dones i els joves.
Què et va impulsar a fer aquest estudi?
El primer que vaig detectar quan vaig començar a fer la investigació és la manca d’estudis sobre aquest tema. No hi havia estudis sobre gènere i participació associativa. Moltes entitats no tenien estadístiques, no recollien dades sobre la participació femenina. I les escasses dades que hi havia contemplaven molt poques coses.
En les entitats de cultura també hi ha desigualtat de gènere?
Sí. El que he detectat és que en aquesta desigualtat, el treball i el temps disponible que tenen les donen tenen molt a veure. Les dones, només pel fet de ser dones, es troben amb més barreres per participar en la cultura popular. I això és degut, en primer lloc, a l’edat, perquè en funció de l’edat que tinguin, participaran més o menys, perquè això està relacionat amb el cicle vital que els imposa la societat. Després, a la situació laboral i sobretot al treball domèstic: encara ara les dones són les encarregades de les tasques domèstiques i de cura, i això fa que tinguin menys temps lliure per poder participar en l’esfera associativa. En canvi els homes tenen més temps lliure per participar.
On trobem especialment aquestes desigualtats?
A les bases de les entitats la participació entre homes i dones està equilibrada. A mesura que vas pujant de responsabilitat, a les juntes directives, menys dones trobes. I a les presidències encara hi a més. És a dir, a més poder, menys dones hi ha.
Així, a les bases de les entitats trobem que el 51% són dones; a les juntes directives només hi són representades el 26,8%, mentre que només el 20,9% són presidentes.
A banda de quantes dones hi participen, també hi ha diferències en la forma de participar?
Sí, hi ha diferències a l’hora de participar i de com s’entén aquesta participació. Existeixen rols molt marcats en els diversos espais, que repliquen els rols que es donen en altres àmbits de la societat. A les juntes directives, normalment els homes són els presidents i les dones, secretàries o tresoreres. Les posicions més visibles i més de poder les continuen ocupant els homes. Mentre que les dones ocupen posicions més secundàries, com la secretaria o tresoreria.
També hi ha diferències en la participació a les activitats. Per exemple, en l’àmbit dels castells els homes i les dones tenen posicions molt diferenciades. Així, la posició de les crosses està molt feminitzada, i en canvi els troncs o la pinya es reserven pels homes. O mentre que la majoria dels caps de colla són homes, les dones són cap de canalla.
Amb quantes persones i entitats et vas entrevistar per fer la investigació?
Vaig entrevistar trenta dones per tot Catalunya, de diverses entitats i de cinc expressions culturals diferents: castellers, teatre amateur, gegants, cant coral i ateneus. I després dos grups de discussió.
En aquestes entrevistes, quines experiències o iniciatives positives vas trobar-hi?
Em vaig trobar amb moltes dones amb moltes ganes de revertir aquesta situació i que demanden que les dones tinguin més poder i més visibilitat, tant en la mateixa entitat com a les juntes directives i a les federacions. Hi ha moltes ganes de canviar les coses en general. Però en alguns altres casos, encara falta que les mateixes dones siguin més conscients de la desigualtat molt gran que hi ha.
Quines mesures o recomanacions planteges en la teva investigació per a les entitats?
Primer, que facin un estudi sobre la participació de gènere a la pròpia entitat. Que incorporin la perspectiva de gènere en tots els àmbits de l’entitat. Que treballin l’apoderament de la dona, amb xerrades i formacions. També, que vetllin per la participació de les dones en els espais de poder, que fomentin juntes directives paritàries. Moltes dones que vaig entrevistar destacaven que és molt complicat que algú vulgui entrar en una junta directiva, i sempre s’acaba incorporant homes.
I un altre punt molt important és l’adaptació dels horaris de les reunions, trobades o activitats, o facilitar que puguin ser telemàtiques, per possibilitar la conciliació familiar.
Precisament aquests dies de confinament moltes entitats han hagut de canviar la feina i les reunions presencials per les telemàtiques. Això pot servir per aprendre a treballar d’aquesta manera?
Segurament de tot això es pot aprendre alguna cosa. Com ara només es poden fer reunions telemàtiques, quan passi tot això potser hauran après que no fa falta, per exemple, trobar-se presencialment cada mes (en especial per a les federacions amb entitats d’arreu de Catalunya). I això pot afavorir la participació, sobretot de les dones i dels joves, els quals a vegades els fa més mandra o ho tenen más complicat per reunir-se de forma presencial, fomentant així el relleu generacional.
Durant la teva investigació, quin aspecte és el que més t’ha sorprès?
Segurament, els resultats que han sortit són els esperats. Més o menys ja me’ls imaginava. Però crec que si era molt necessari fer l’estudi, per a futures investigacions, començar pel principi per després fer estudis més en profunditat.
I un dels aspectes que més em va sorprendre és que en el món casteller vaig trobar molta consciència sobre el tema de gènere, potser perquè han tingut més dificultat perquè la dona s’incorporés de ple dret.
I una altra cosa que em va cridar l’atenció és que, en qualsevol expressió cultural, quan una parella està participant en una entitat i tenen un fill, sempre és la dona la que deixa de participar i es queda a cuidar el fill, mentre que l’home continua a l’entitat. Els homes i les dones tenen trajectòries diferents. Els homes tenen una participació més continuada. Les dones, en canvi, si entren joves, quan tenen entre els 30 i 40 anys marxen, bé perquè tenen fills o per la seva situació laboral, i es troben a reenganxar quan són més grans.
