En aquest temps d’incerteses, de fake news, teories conspiratòries… promoure la ciència i el mètode científic és ara més necessari que mai?
Ja ho era quan es va crear la SAC el 1983 però ara pel vessant contrari. L’Associació va sorgir per l’interès d’un grup de persones que tornaven al país després de titular-se a fora, i trobar-se que aquí no hi havia cap mena de formació continuada, i que per seguir formant-se s’havien de desplaçar a Barcelona o Toulouse.
Ara s’ha passat a la banda contrària: ens trobem amb un excés d’informació que no és assimilable. I si a més es barregen notícies falses o instigadores d’algun tipus de reacció, encara és pitjor. Per això, crec que els centres d’estudi tenen ara més que mai la missió d’obtenir informació veraç i contrastable, i de servir de referència a altres estudis i investigadors.
Quins són els principals projectes que feu a la SAC?
Vam començar només amb un cicle de conferències presencials, que després es publicaven en forma de llibre. Perquè sempre hem procurat que de totes les activitats que organitzem en quedés traça –en forma de llibre, àudio (en un principi ho gravàvem amb casset), audiovisual…– perquè qui no hagi pogut venir hi pugui accedir posteriorment però també perquè la memòria és curta.
Més endavant vam signar un conveni amb l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears, perquè molts dels socis llavors eren de l’àmbit de la salut. I això ens va portar a realitzar el 13è Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana a Andorra. Vam començar amb unes jornades sobre temes concrets amb una vintena de ponents, i d’aquí vam entrar al Patronat de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) a Prada (França), on vam promoure la Diada d’Andorra: una jornada perquè els investigadors andorrans poguessin explicar les seves experiències fora del país i en un àmbit universitari (la universitat a Andorra no arriba fins a l’any 1995) i perquè la gent dels territoris de parla catalana conegués millor el país veí.
A la Diada de la UCE del 2003 vam veure Andorra es relacionava molt amb les grans capitals però poc amb els territoris veïns, que eren amb els que ens havíem relacionat al principi, i calia revifar aquest contacte. I així van néixer l’any 2004 les Trobades Culturals Pirinenques.
En què consisteixen aquestes Trobades?
La problemàtica que tenim els territoris de muntanya és molt diferent de la de les grans ciutats o els territoris del terra plana. Les comunicacions són complexes, internet no arriba a tot arreu, la demografia és baixa i els serveis que són naturals tenir-los a les grans ciutats no és així aquí. Aquests problemes ens uneixen. El que fem és trobar-nos un cop a l’any, en algun indret diferent de les setze associacions que integren el consell organitzador.
Hi participen gent de tots els territoris, i cada centre d’estudi busca dos o tres ponents. Totes les ponències –i ja en són 509– està publicada al portal de RACO. I també en surt una publicació en versió llibre.
Com ha canviat la SAC tots aquests anys?
Bàsicament, el que ha canviat és que ens hem anat obrint a l’exterior. Al començament tots els actes els fèiem a Andorra, el nostre públic era reduït i del país. Amb el temps vam veure que ens havíem d’unir amb altres centres d’estudis per fer més activitats. Això ens ha portat a tenir una xarxa: a Andorra, on coordinem l’Àgora cultural, una xarxa de 26 entitats culturals, que organitza tres actes junts –el Sant Jordi, amb l’edició de la litografia d’un artista del país; del Dia de la cultura, amb lliurament de premis, i la revista Àgora Cultural–, i a Catalunya, on el fet d’anar a la UCE i entrar en la Coordinadora d’Estudis de Parla Catalana ens ha dut a conèixer altres centres d’estudi i impulsar projectes conjunts. És un treball en xarxa que ens ha permès arribar més lluny.
Sou una entitat cultural que us dieu Societat de les Ciències. Entenc que refuseu l’habitual dicotomia entre ciències i lletres.
Absolutament. De fet, quan la SAC va néixer no estaven autoritzades les associacions de cap mena –es van legalitzar l’any 2002–, i quan una associació volia legalitzar-se havia d’empescar-se un altre nom. Per això van sortir el Centre Moral Recreatiu, el Cercle d’Arts i Lletres… Nosaltres ens vam inspirar en les societats científiques anglosaxones i vam agafar el nom de ‘Societat de les Ciències’. Però entenem la paraula ciència de forma àmplia, com a sinònim de coneixement, un coneixement de qualsevol àmbit: de les ciències exactes, les humanitats, les arts, el llenguatge…
Quins són els esdeveniments i projectes més significatius que teniu per aquest any?
Estem fent el 38è cicle de conferències. Estem a punt (el 21 de maig) d’organitzar una jornada sobre la història del bisbe d’Urgell i Copríncep (1714 i 1737) Simeó de Guinda, qui va afavorir la supervivència d’Andorra.
Estem preparant la 35a Diada Andorrana de la UCE, sobre l’àrea econòmica especial Andorra-Pirineus, relacionat amb el conveni d’associació amb la UE. També les 19enes Trobades Culturals Pirinenques, que es faran a Matamala (Capcir), a la banda nord del Pirineu, i la presentació del llibre de l’edició anterior.
I estem treballant en els 10ns Papers de Recerca Històrica, que tractaran sobre els inicis de l’administració pública andorrana (1961-1978), un moment fonamental a Andorra, quan es va constituir una xarxa de carreteres estudiada, el servei de telecomunicacions, la seguretat social… Tot això es va crear en aquest període de menys de vint anys i està molt poc estudiat. Encara hi ha persones que van ser-hi des del primer moment i que ho poden explicar en primera persona.
Hi ha algun projecte o temàtica que li agradaria fer des de la SAC?
Crec que el millor que té la SAC és la diversitat. La diversitat de temes i d’àmbits que es tracten fa que no totes les activitats agradaran tothom però sí que totes tindran el seu públic. Es tracta d’anar trobant la continuïtat i novetat en cada tema. Aquesta és la nostra millor fórmula.
Grans projectes no podem fer, perquè tenim recursos tant humans com econòmics limitats. Però sí hem ajudat que es facin altres activitats: hem portat el Congrés Català de Filosofia a Andorra, les Jornades d’Etnobotànica dels Països de Parla Catalana, les Jornades d’Història de l’Educació… És important per nosaltres tenir aquesta mirada oberta perquè quan es presentin projectes interessants ens hi puguem sumar i aportar el nostre gra d’arena.
