La seu de l’APPEC està situada al bell mig de Barcelona, a dos minuts escassos de Plaça Catalunya. Mentre m’hi apropo, penso que a vegades la geografia ens brinda simbolismes com aquest. Si les publicacions associatives han tingut (i tenen) un pes innegable en la configuració del país, és just que l’entitat que les representa estigui ubicada en el rovell de l’ou de la capital catalana.
Des que en Germà Capdevila va assumir-ne la presidència, aquest mes es compleixen tres anys, l’APPEC ha treballat per millorar els canals de distribució de les revistes, acompanyar-les en el trànsit al món digital i en la recerca de nous públics. Arran de la concessió del Premi Tornaveu al Mitjà de Comunicació de l’Associacionisme Cultural Català, hem demanat que comparteixi les seves reflexions sobre el moment de les publicacions impulsades per les entitats.
Comencem l’entrevista pel toc més personal. Quina és la teva vinculació amb el moviment associatiu?
Estic molt convençut del poder que tenen les entitats com a motor de canvi, impuls i progrés. Per això sempre he estat implicat en associacions: com a jugador de rugbi quan era jove, com a pare i president d’una AMPA anys més tard, i evidentment també ara en el camp del periodisme. Crec que és massa senzill criticar allò que no t’agrada del sofà de casa. És important organitzar-se.
Quina és la funció i els objectius de l’APPEC?
Històricament, Catalunya ha estat un país fèrtil en publicacions de tota mena: diaris, revistes, premsa esportiva, cultural, artística, etcètera. Malauradament, aquest gran ventall va quedar anorreat l’any 1939 amb la victòria de les tropes franquistes. Molts dels seus impulsors van ser empresonats o exiliats. A finals dels anys 70, acabat el franquisme, es va viure una nova fornada de publicacions. Ferran Mascarell, llavors impulsor de L’Avenç, va començar a teixir complicitats per crear l’APPEC. Es volia crear una associació capaç de donar suport i impuls a les noves publicacions que apareixien en català.
Quin pes tenen les publicacions associatives en l’APPEC?
La gran majoria de publicacions que van constituir l’APPEC eren editades per entitats, i de fet segueix sent així. Catalunya no té una cultura empresarial en l’àmbit de les publicacions. Molt poques empreses es plantegen la publicació de revistes com una oportunitat per a fer negoci. Actualment hi ha més de cent capçaleres en paper, i gairebé un altre centenar en format digital. Totes són el fruit de molt esforç, hores i dedicació constant.
Les entitats culturals saben comunicar bé?
Les publicacions d’arrel associativa a vegades són víctimes de certs mites. Sovint es considera que el producte final és de poca qualitat, i no és així. Si fulleges qualsevol de les publicacions de l’APPEC, t’adonaràs fàcilment que totes estan fetes amb rigor. No hi ha errors de concepte: ni faltes d’ortografia, ni maquetacions deficients, ni res que et faci caure la publicació a terra. De fet, a còpia d’anys, la majoria de publicacions han tendit cap a la professionalització de les persones que la preparen.
L’associacionisme cultural ha sabut fer la transició al món digital?
Al meu entendre, en la transició al món digital, tots estem funcionant a còpia d’assajos i errors. Es podria dir que hi ha hagut una desorientació generalitzada. No s’ha tingut clar si les versions digitals havien de reemplaçar les capçaleres en paper o bé complementar-les. Des de l’APPEC, hem apostat per l’IQuiosc.cat, un portal on es poden descarregar les revistes en català, i també la premsa nacional i comarcal. Pensàvem que era una necessitat que ens exigia la situació, i que nosaltres havíem d’assumir la responsabilitat de portar-la endavant.
Les revistes d’àmbit local potser són les que sofreixen més aquesta transformació.
És probable. Actualment, la informació es transmet de manera immediata. De fet, algunes federacions o confederacions tenen la capacitat d’informar a l’instant. A tall d’exemple: la Federació Catalana de Voleibol, que no és una de les més potents, informa sobre els resultats d’un partit, o sobre les estadístiques d’un jugador, en directe. En aquest nou escenari on es prima la immediatesa, les publicacions locals, sense tants recursos logístics i tecnològics, perden competitivitat.
El periodisme viu un moment complex, ateses les pressions polítiques, empresarials i professionals. L’associacionisme cultural és un baluard dels valors d’independència del periodisme?
La professió periodística ha canviat molt. Abans, la persona que entrava en una plantilla podia tenir l’aspiració a jubilar-se com a cap de redacció. Ara el sector està molt més precaritzat i fragmentat. Molta gent treballa fent col·laboracions en diferents mitjans, un fet que va en detriment de l’estabilitat professional i a vegades de la qualitat de les peces. En aquest context, el periodisme associatiu té un valor afegit, que és el compromís de les persones dels editors de la revista amb una idea o una comunitat. Aquesta major implicació ajuda a elevar el nivell d’exigència que s’exigeix el periodista.
Les revistes associatives són massa corporativistes?
Un dels objectius de l’APPEC és conscienciar les entitats sobre la necessitat de promocionar les seves revistes. Pot semblar una obvietat, però no és així. Com que posem tantes hores de dedicació a les revistes, molts periodistes tendim a creure que el resultat final és fantàstic i que ja s’explica per si mateix. Probablement no dediquem prou esforços a fer campanyes comunicatives. No expliquem prou bé allò que fem.
El “model de negoci” de les publicacions que fan les entitats és sostenible?
La gran majoria de revistes es financen gràcies a les subscripcions. Això fa que siguin menys vulnerables a les crisis econòmiques respecte de la premsa diària. En el revers negatiu, això també implica que no es treballi suficientment les vies de distribució. De fet, és molt difícil trobar revistes en català als quioscos. Per això des de l’APPEC treballem per canviar el paradigma, sent proactius en la recerca de nous públics. Hem de treballar perquè, en lloc de revistes del cor en castellà, les publicacions en català també estiguin present a les perruqueries, notaries, cafeteries, supermercats i altres llocs d’espera.
També ets Director del Consell Editorial d’un digital de referència, com és Nació Digital. La cultura popular és un àmbit que sovint és titllat d’endogàmic. Com es pot aconseguir més presència en els mitjans de comunicació genèrics?
No és una tasca senzilla, atès que les plantilles dels mitjans de comunicació genèriques són curtes i treballen per sobre de les seves possibilitats. És important ser insistent amb les notes de premsa, però encara més saber cultivar les relacions personals.
L’Ens de l’Associacionisme Cultural Català desitja agrair la participació de totes les entitats i particulars en els III Premis Antoni Carné de l’Associacionisme Cultural Català
Així mateix, vol agrair la implicació activa de la Fundació Antigues Caixes Catalanes i BBVA en l’organització d’aquest certamen i en el foment de la cultura popular catalana.
Finalment, desitja mostrar el seu agraïment a totes les institucions i empreses que col·laboren en la seva organització: Previsora General, Arç Cooperativa, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i Ajuntament de Barcelona.
