L’associacionisme cultural treballa per a la cohesió i el progrés social. Segur que moltes vegades hem sentit o llegit aquesta frase o d’altres de molt semblants. Les entitats que conformen el gran col·lectiu de la cultura popular acostumem a utilitzar-les en articles, conferències, parlaments o xerrades informals. Ho fem conscients de la transcendència històrica i actual que el moviment associatiu té en la vertebració del país. I certament, les diem amb un orgull comprensible, fins i tot completament justificat, que tanmateix sovint ens impedeix fer la suficient autocrítica sobre com podem ser més útils en aquells sectors de la població que sofreixen desigualtats estructurals.
En l’estudi ‘Les dones a l’associacionisme cultural català. La incorporació i la participació de les dones en la cultura popular’, Núria Roca Samon fa un diagnòstic precís sobre les causes que impedeixen la igualtat efectiva en els col·lectius de cultura popular. Per què, malgrat conformar el 51% de les bases socials de les entitats, les dones només representen el 26,8% de les Juntes Directives de les federacions nacionals? Xifres lleugerament superiors a les de fa algunes dècades, però clarament insuficients. Les conclusions de la investigació, finançada per l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català, ajuden a comprendre aquest biaix.
Les desigualtats de gènere són estructurals en la nostra societat. La bretxa salarial o el fet que les dones assumeixen més responsabilitats que els homes en les tasques de la llar iles de cures són reflex d’una desigualtat de poder i de centralitat. L’associacionisme i la cultura popular han de ser agents actius en el trencament d’aquestes dinàmiques. Una de les accions a emprendre seria facilitar la conciliació que seria desitjable entre la jornada laboral, la vida familiar i la implicació associativa, especialment en els anys immediatament posteriors a la maternitat. En l’imaginari col·lectiu, encara segueix molt arrelada la creença que les tasques domèstiques i assistencialistes són una responsabilitat femenina. De fet, aquesta creença també té una traducció directa en el moviment associatiu. Mentre que els homes acostumen a accedir als càrrecs directius que tenen una major projecció pública (presidència, vocalia de comunicació, responsable de protocol…), la participació de les dones queda relegada a tasques administratives o de funcionament intern (tresoreria, arxivística, secretaria…).
Els col·lectius de cultura popular podem encarar aquesta situació des de dues perspectives: pensant que es tracta d’una problemàtica que afecta únicament la visibilitat i projecció pública de les dones, o bé assumint que la manca de paritat també és un problema estructural pel conjunt del moviment associatiu. És a dir: mentre les dones no puguin participar en les entitats en igualtat de condicions, els col·lectius de cultura popular estarem perdent un capital social enorme. Unes habilitats, uns coneixements, unes competències, unes perspectives actualment no prou representades.
I és que la cultura popular pot ser un espai de reproducció de rols i dominacions però també pot ser un espai generador de transformacions que ajudin a superar prejudicis de rènere, ètnics, racials, d’edat o religiosos. Tot depèn de com entenguem la cultura. I des de Tornaveu pensem que la cultura és una construcció dinàmica i canviant. Dolores Juliano i Isabel Holgado, al Fòrum d’Educació i Cultura Popular, recordaven que hi ha una experiència de discriminació del paper de la dona i aquesta exclusió ha generat estratègies de resistència. “Si ens interessen manifestacions populars pacífiques, creatives, solidàries i amb sentit de l’humor ens cal dirigir la mirada a les reivindicacions de les dones”. Les autores remarcaven que hi ha elements comuns a aquestes estratègies femenines que han servit de base per a altres manifestacions de cultura popular. En concret, una major verbalització i recursos per negociar i resoldre conflictes en clau pacífica, una major solidaritat i socialització de les cures i un major èmfasi en la transmissió de valors.
Per a l’associacionisme cultural aplicar polítiques d’igualtat no és una opció desitjable, sinó un fet necessari. Una reivindicació que té unes arrels idealistes, ètiques, neix del convenciment que totes les persones mereixen el mateix tracte independentment del gènere de cadascú; i tanmateix, també hem de reivindicar-la des d’una perspectiva pragmàtica, incidint en la necessitat que el moviment associatiu té per a incloure a tothom per a seguir sent una força emancipadora. Tenim molta feina a fer
