Aquesta podria ser la notícia de l’esdeveniment, potser afegint algun apunt biogràfic entre els molts que cità el presentador, que, per cert, era a la porta del teatre quan hi vaig arribar, recordant-me “el dia que vas fitxar l’Antoni Anguela” perquè es fes càrrec de l’àmbit de cultura tradicional dins del Servei de Promoció Cultural, la direcció del qual m’havia encomanat Max Cahner. “Però abans el meu pare l’havia fitxat per ocupar-se de la comunicació de l’Agrupació Cultural Folklòrica”-va dir-me, tot recordant-me un altre sardanista apassionat, Josep Ventura, amb qui també vaig relacionar-me. “D’això, ara fa quaranta anys” –el vaig contestar-, rememorant el dia de la tardor de 1980, quan vaig saber de l’Antoni Anguela per primera vegada. Va ser precisament a l’Agrupació Cultural Folklòrica. Hi celebraven una reunió d’esbarts dansaires en la que es pretenia clarificar fins a quin punt es podien modelar les danses tradicionals a fi d’afavorir un cert espectacle. Salvador Muntell, un amic vinculat a l’Esbart de Cornellà –coneixedor de la responsabilitat que acabava d’assumir- em suggerí que acudís amb ell a la reunió, juntament amb Joaquim Vila Folch, mestre i acreditat estudiós del folklore. “Et faràs una idea de com va tot això”, em va dir en Montell, com a resposta als meus interrogants sobre els esbarts i el sardanisme.
Les competències del Servei que havia començat a dirigir superaven el folklore; abastant el conjunt de la cultura. Malgrat que tenia una considerable experiència com activista cultural (havia presidit un ateneu, organitzant festivals de música i teatre…, fins i tot havia estat regidor de cultura de la meva ciutat…), era sobretot un professional de la comunicació; igualment podia escriure un reportatge per a un magazín, que organitzar una fira o un congrés internacional, com ja ho havia fet. Per tradició familiar tenia una certa sensibilitat per la cultura popular, però és tal la diversitat del sector que era impossible que algú li pogués donar tot l’abast.
A la presidència d’aquella reunió hi havia dos personatges singulars. El coreògraf Manuel Cubeles alliçonava amb el seu magisteri. Entre els presents hi recordo un deixeble seu tan avançat com l’Albert Sans, director del prestigiós Esbart de Rubí, i el polifacètic Joaquim Navarro, de l’Esbart Millet, que representaven dues maneres d’entendre la dansa tradicional. No era gens fàcil moderar un debat controvertit. L’Antoni Anguela –l’altra figura singular que moderava- ho feia tot exposant criteris que demostraven coneixement del tema. D’entre els presents, sovint hi havia referències sobre com la Generalitat platejaria la seva política cultural, que em feien sentir incòmode. Precisament en aquells moments redactava el pla de dinamització que desenvoluparíem durant la legislatura.
Tenia sobre la meva taula de despatx els currículums dels candidats entre els quals hauríem de triar l’equip de professionals que m’acompanyarien en aquella aventura. Vaig sortir de la reunió convençut que ja tenia la persona que cobriria el front “més folklòric” del servei. No vaig trigar en afegir el currículum de l’Anguela. Compaginava les primeres passes en l’exercici de l’advocacia, amb el sardanisme radiofònic i la direcció de la revista “Som” del Grup d’Informadors Sardanistes, que encara avui és un dels grans referents de la cultura popular. Va ser una sort que acceptés pujar en aquell vaixell, que tot just començava a navegar. No s’ho va pensar gaire. Potser hauria estat un bon advocat, però no hi ha cap mena de dubte que esdevingué un dels grans gestors, coneixedors i divulgadors de la cultura popular i tradicional catalana
Passades quatre dècades des de l’entrevista que li vaig concretar els objectius que ja incloïen la celebració del primer Congrés de Cultura Popular i Tradicional i tantes altres iniciatives que vam poder desenvolupar junts, he de reconèixer que vaig tenir en l’Anguela un gran company. Una gran persona. La seva bonhomia no desdeia l’eficient rigor ni la pulcritud de la seva feina. Algú amb qui vam assumir el multitudinari èxit del Congrés de Cultura Popular i Tradicional, mentre anaven caient centenars de comunicacions damunt la taula. La nostra col·laboració fàcilment es transformà en una franca amistat. Juntament amb altres companys que no oblido, vam posar les bases d’una política de promoció cultural que ha transcendit. Va ser un gran dia aquell en què vaig conèixer l’Antoni Anguela.
