Els més joves de la Selva del Camp saben que un dels gegants es diu Hipòlit i porta a la mà un tupí de ceràmica. Sant Hipòlit era el patró dels terrissers, i fou un màrtir romà del segle III. Vincular els noms amb les tradicions és un costum molt arrelat a Catalunya, sigui per patronatge gremial, per patronatge local o simple genealogia: per això, a la Selva, qualsevol Hipòlit de ben segur que prové d’una família relacionada amb l’art del fang, que és el cas que avui ens ocupa.
Hipòlit Martorell Rabassa neix a la Selva del Camp un 24 de juliol de 1929, fill de Manuel Martorell Poblet i Dolors Rabassa Veciana. El seu pare era flequer, però després de casar-se passà a treballar al taller de terrissa de la família.
Com vau arribar a l’ofici d’oller?
Als quinze anys el meu pare em va dir que ja era hora d’incorporar-me al món laboral. A mi m’agradava la mecànica dels cotxes, però tant l’aprenentatge com la feina implicava el desplaçament a Reus; els pares m’ho van fer veure i em recomanaren que treballés a l’obrador familiar. En principi la idea no m’agradava, la considerava molt bruta. El meu avi era terrisser, però foren els treballadors els qui m’ensenyaren l’ofici. Recordo, com a mestres en l’ofici, a un tal Gondolbeu i al senyor Rovira, el darrer de Breda. El meu pare s’encarregava d’enfornar les peces, carregar-les als carros, però no feia anar el torn. Un germà meu, més petit, el Manuel, encara que al començament intentà ser terrisser, al final es dedicà a la reparació d’aparells de ràdio i posteriorment a la venda d’electrodomèstics.
Quines peces elaboraveu?
Abans de la Guerra Civil sobretot eren tupins, tapes i algun plat; després del conflicte bèl·lic van venir a la Selva del Camp alguns terrissers de Breda (la Selva), desterrats per motius polítics del seu poble, i gràcies a ells aquí es començaren a fer olles i cassoles.
Com us afectà la introducció els atuells de metall en les cuines?
Amb l’alumini arribà la nostra crisi, eren els anys cinquanta quan la venda de tupins va baixar dràsticament i passàrem temps difícils.
Quina sortida vàreu trobar aleshores?
El 1967, amb el boom turístic de la Costa Daurada, jo i la muller vam obrir una primera botiga a Cambrils, on veníem gerros, càntirs, plats i altres peces de decoració, tant nostres com comprades fora (en especial a Manises, València), a més de petits souvenirs. El 1977 ens vàrem traslladar al comerç actual, i a partir d’aleshores començàrem a vendre també ceràmica d’Andalusia.
Primer pujàvem i baixàvem diàriament a la Selva, però després (anys vuitanta) ja ens vàrem instal·lar definitivament a Cambrils. A partir del 2010, ja jubilats, vam arreglar la casa del poble i en l’actualitat hi tornem a residir.
Que necessiteu per a treballar?
Poques eines: un torn, una escabeta, un fil per tallar i el forn per coure, a banda, és clar, del fang i el vernís. Ara disposo de quatre forns: dos de llenya, un elèctric i un de gas propà. Algunes peces tenen monococció i altres doble, també hi ha la tècnica de l’esmalt.
D’on provenia la matèria prima?
Antigament el fang era de la mateixa Selva: nosaltres fèiem servir barreges de terra procedents de Martorell, el Pinell de Brai i Breda.
Amb la perspectiva que us donen els anys, com valoreu la vostra feina?
Creativa, he participat en diverses fires, com per exemple a Granada, on les meves obres aparegueren a Televisió Espanyola, o en una exposició col·lectiva d’artesans catalans al Corte Inglés de Barcelona, i també he sortit en diversos diaris. A la Selva he participat en totes les activitats que m’han demanat. Fa anys el bon amic Armand Puig Ribas em volia fer un homenatge des de la Defensa Agrària, però m’hi vaig negar en considerar-ho immerescut. També vull recordar a la meva esposa Eva Visiedo, filla del farmacèutic Gustavo, de Tarragona, la qual des que ens vam casar l’any 1961 s’ha mantingut sempre al meu costat i també ha treballat molt artísticament en la decoració de les peces. Ella ha estat el pal de paller en el negoci i la família, un suport indispensable.
Sou conscient que sou el darrer terrisser de la Selva del Camp?
Sí. Jo en el seu moment ja vaig oferir als meus fills (David i Àngel) que continuessin el taller, fins i tot a un el vaig enviar a estudiar a l’escola de ceràmica de la Bisbal d’Empordà, però no reeixí. No fa gaire temps una noia de la Selva va venir a casa a aprendre l’ofici, i venia dos cops per setmana.
Com passeu ara el temps?
El dedico al lleure, a estar amb els amics, vaig a la llar de Jubilats o a la Defensa Agrària a jugar al dòmino.
Aquesta entrevista va ser publicada originalment a la revista El Pont-Alt 119 (la 119 (abril 2013) i després al Reus Digital (maig 2013)
