La Federació d’Ateneus de Catalunya, l’entitat que aglutina més de 200 ateneus i associacions culturals de tot el país, es va fundar l’any 1983, en el marc del III Congrés d’Ateneus de Catalunya celebrat a Reus. Es creava així l’organització que havia de coordinar la fantàstica xarxa d’ateneus i associacions culturals de Catalunya, iniciada de manera espontània el 1834 a la Pobla de Segur amb la creació del Comú dels Particulars, l’entitat considerada pionera del moviment ateneista català. Des d’aleshores, la nòmina d’ateneus, és a dir, d’associacions nascudes amb l’objectiu de fomentar la cultura popular mitjançant activitats socioculturals, no ha parat de créixer; i això malgrat les dificultats viscudes durant períodes polítics convulsos, que van tenir com a punt àlgid les prohibicions i els espolis durant la dictadura franquista.
Són nombrosos els llibres, articles, jornades i congressos que, en els darrers anys, han contribuït a documentar i reivindicar la història desigual dels ateneus catalans. Una bona mostra d’això va ser el XII Congrés de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, celebrat a Tarragona i Reus el novembre de 2020 sota el títol “Associacionisme cultural. Entre el mosaic i les xarxes”. Un dels participants d’aquestes jornades va ser Pere Baltà i Llopart qui, en representació de l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català, va presentar la ponència “Història i concreció del model associatiu català” que encapçalava l’àmbit de debat sobre “Associacionisme cultural i poders”.
En aquest text, l’escriptor, periodista, excap de servei de Promoció Cultural del Departament de Cultura i exdiputat al Congrés, va explicar de manera detallada la recerca que, entre 1980 i 1985, va desenvolupar entorn del singular fenomen sociocultural de les societats ateneistes de Catalunya. Els resultats de la recerca van servir per valorar, localitzar i inventariar la realitat associativa que havia resistit i sorgit de les quatre dècades de dictadura i, alhora, va fonamentar l’Atles Cultural de Catalunya que va ser exposat a l’Expocultura de 1984. Per primera vegada, es tenia coneixement amb certesa total sobre la xarxa d’associacions i equipaments culturals que el franquisme havia reduït al simple localisme, quan, per a Pere Baltà, en realitat es tractava d’un fenomen de transcendència universal vinculat a la Il·lustració. La UNESCO mateixa va reconèixer que a cap altre lloc del món es donava una xarxa associativa tan arrelada i intensa, amb centenars d’equipaments i d’agrupacions dramàtiques, corals i musicals, ubicades moltes d’elles en el si de les societats ateneistes, conegudes com a ateneus o casinos populars.
Entre els 428 ateneus inventariats per Baltà per encàrrec del conseller de Cultura, Max Canher, en el marc del Pla d’actuació del Servei de Promoció Cultural, no n’hi havia, malauradament, cap dels que van arribar a existir al Prat de Llobregat, el poble d’adopció del periodista i escriptor penedesenc, fins al final de la dictadura franquista. Tots ells van sucumbir a les circumstàncies polítiques o socials, sigui per prohibicions o imposicions, sigui per desinterès o fatiga col·lectiva: el Centre Artesà (1893-1923), el Centre Autonomista (1919-1924), Centre Rubricatus (1924-1925), La Joventut (1925-1927), Casal Català (1930-1936), Societat Cultural Recreativa IBIS (1934-1936), Associació de Pares de Família (1935-1939), Associació Catòlica de Pares de Família (1939-1955), Agrupació Artística i Literària Cervantes (1948-1976), Joventut Unida Pratenca (1963-1968)…
Només Amics del Prat, entitat nascuda el 1955 i que encara avui dia malda per fer-se un lloc a l’inexistent panorama ateneista pratenc, ha sobreviscut amb la programació estable d’activitats adreçades a la promoció cultural local. Una d’aquestes activitats es va celebrar el passat 28 de maig al seu local social, ple de gom a gom, per a presentar el llibre “Café Nacional”, obra de teatre original del mateix Pere Baltà que quaranta-cinc anys enrere va rebre l’encàrrec d’inventariar la realitat ateneista catalana. En el seu afany de divulgar la història dels ateneus, Pere Baltà va compondre aquesta obra de teatre en tres actes a finals del segle passat i va ser representada per primer cop el 2 de juliol de 1999 al teatre de l’Aliança del Poblenou. El passat 2024 es va presentar l’obra editada per Rúbrica Editorial al Centre Cultural Cal Marquès de Camprodon i, ara, el 2025, al local d’Amics del Prat.
En aquestes dues ocasions, la fórmula emprada per a presentar l’obra en societat ha estat la del teatre fòrum, amb la participació d’uns elencs d’actors i actrius professionals i amateurs que han prestat les seves veus a la quinzena de protagonistes d’aquest drama ambientat en una vila catalana de l’àrea metropolitana de Barcelona a inicis dels anys vuitanta, un cop celebrades les primeres eleccions municipals democràtiques. La història que explica “Café Nacional” és fàcilment identificable amb la del cafè del “Centre Autonomista” pratenc, sobrevivent fins a 1939, després que l’entitat ateneista homònima fos prohibida per la dictadura de Primo de Rivera. El llibre relata que, un cop l’exèrcit d’ocupació va entrar al poble, el gener de 1939, el cafè es va veure obligat a canviar de nom i va ser objecte d’espoli i d’ocupacions. El relat teatral s’estructura en un llarg primer acte de plantejament de l’acció i de la problemàtica que hauran de resoldre els intervinents, això és, la de recuperar la memòria i els béns espoliats del Cafè del Progrés, rebatejat pel franquisme com Café Nacional. El segon acte és el de l’aclariment de les diferents posicions en la causa judicial sobre la titularitat del cafè: d’una banda, els que defensen la conversió de l’antic ateneu en el centre cívic del nucli antic; i, d’altra banda, els que volen recuperar l’antiga gestió del cafè amb la implicació del jovent conscienciat del poble. I, finalment, el breu tercer acte és el del desenllaç de l’acció que conclou amb l’acord, gens fàcil, entre les diferents parts i les autoritats municipals per recuperar l’antic Cafè del Progrés i, ensems, l’ateneu interclassista preexistent.
Els protagonistes de la ficció tenen, així mateix, moltes similituds amb personatges reals de la vida cívica pratenca. Els imaginats doctor Casals, Adrià Ribé, Montserrat Ribé, Paco Soria, Beltran (pare i fill) recorden, amb les degudes llicències del dramaturg, a personalitats de la vida local, com ara el doctor Pujol i Capsada o el cafeter Casimir Roig. Fins i tot, l’emissari de la Generalitat, el senyor Bonet, té molts paral·lelismes amb el Pere Baltà que va enquestar als primers regidors democràtics de cultura del país per a conèixer la realitat dels ateneus catalans.
En definitiva, l’obra Café Nacional, encertadament il·lustrada amb dibuixos de Pere Ventura, recull en poc més d’un centenar de pàgines l’extraordinària problemàtica de l’espoli de les associacions i els ateneus catalans durant la dictadura franquista; la reivindicació d’un model propi que defuig fórmules classistes de participació de la societat civil en la vida associativa; la implicació necessària en aquestes entitats de població nouvinguda, amb paradigmes diferents de participació; la peremptòria necessitat de fer participar el jovent en la gestió de les associacions per a garantir-ne el relleu generacional; i, finalment, el difícil i necessari equilibri ideològic de la massa social d’unes entitats nascudes amb la voluntat de ser uns espais neutrals. La publicació i divulgació de l’obra s’ha fet amb la intenció de facilitar-ne l’escenificació per part dels grups escènics que la vulguin representar, a fi d’explicar les històries dels ateneus dels pobles i ciutats. En paraules del doctor Casals, el veterà tertulià i alma mater de l’Ateneu del Progrés, es tracta que els ateneistes “fomenteu la convivència”. Feu la revolució de la cultura, feu entrar a casa aquesta gent que ha vingut de fora, que no es quedin al carrer (…) Que el nostre progrés sigui el seu progrés.”
