La recuperació dels antics camins que feien les matonaires per anar a vendre al mercat de pagès de Montserrat. La Diada ‘Dones de Foc’ a Barcelona. I les trobades Nyàmeres de dones glosadores. Són tres iniciatives recents que posen en evidència els estereotips i prejudicis sexistes, reivindiquen la tasca que fan i han fet les dones, reclamen un paper més protagonista en les activitats de cultura popular i reflexionen sobre altres models possibles.
Diada ‘Dones de Foc’
En l’àmbit dels diables i del foc cada cop hi ha més dones, però sempre amb matisos. Estan a les juntes, però com a secretàries; són caps de colla, però en les seccions infantils; surten al carrer, però carregant la pirotècnia. “Les dones estem fent molta feina però el vestit de Diablessa –en les colles tradicionals– el continua portant un home”, explica Cristina Velasco, presidenta de la Federació de Diables de la Ciutat de Barcelona (FDCB).
Per denunciar aquesta desigualtat, l’entitat organitza el dissabte 11 de març la 4a Diada ‘Dones de Foc’, al barri de Sant Antoni de Barcelona. La festa reunirà unes noranta dones i noies diables provinents de 14 colles de la ciutat, i oferirà xerrades, tallers de danses folk, versots Diablesses i correfoc, des de les cinc la tarda i fins a la nit.
Velasco explica la primera Diada va ser el 2019, impulsada per la gran mobilització feminista de l’any anterior i pel fet de veure que, tot i que en l’última dècada les dones havien guanyat presència en l’àmbit dels diables i el foc, la igualtat encara quedava lluny.
Tant al carrer com a les tasques de gestió i coordinació, les dones estan relegades a tasques secundàries, i poques vegades tenen els rols centrals. En les juntes directives hi ha més presència femenina, però elles acostumen a ser secretàries, mentre que les presidències estan ocupades majoritàriament per homes. En la FDCB, les entitats amb dones presidentes o vicepresidentes són només un 10% (segons dades facilitades). I en àmbit de Catalunya, les juntes de la Federació de Diables i Dimonis i de la Federació de Coordinadora de Balls de Diables Tradicionals tenen un to marcadament masculí.
En les actuacions al carrer, la situació és similar: els homes acaparen els papers protagonistes, mentre que les tasques de cura, de càtering, i les activitats infantils recauen majoritàriament en les dones. “Les dones tenim el mal costum de dir: ‘Ja faig jo el càtering’, ‘Jo ja em quedo amb els nens’, o ‘Ja reparteixo jo la pirotècnia’, i al final resulta que les dones acaben per no cremar”, explica Velasco. “Des que fem aquesta Diada sempre em trobo amb dues o tres persones que em diuen: ‘És el primer cop que cremo i fa deu anys que estic en la colla’”.
Per això, en la Diada hi haurà un intercanvi de rols: elles –les dones i les nenes–, cremaran i els homes s’encarregaran de repartir la pirotècnia, fer l’encesa i altres tasques de suport. L’acte acabarà amb una cremada per la igualtat. “L’objectiu de la Diada és que es vegi la tasca que fem les dones, que som moltes, però també que totes hi puguem gaudir”.
Recuperació la Ruta de les Matonaires
A finals del segle XIX les dones dels masos de les faldes de Montserrat van començar a pujar al cim per vendre el mató fet a casa al mercat del monestir. Les matonaires recorrien a peu els 20 quilòmetres de força pujada, en una tradició es va transmetre de generació en generació durant anys. El col·lectiu El Brogit, Centre d’Estudis de Castellbell i el Vilar (el Bages), ha recuperat la memòria d’aquestes dones en forma d’un documental, Roques, que posa en valor també la microhistòria local i el patrimoni rural. L’estrenen el 15 d’abril al Teatre Kursaal de Manresa.
El treball és fruit de més de tres anys de recerca en què han entrevistat a una trentena de les darreres matonaires, dones molt grans –la majoria entre els vuitanta i noranta anys–, amb unes històries de vida molt riques. “Vam veure que si ningú ho registrava això es perdria”, explica Anna Oliveres, una de les autores de l’estudi, juntament amb Genís Frontera i Margalida Mulet.
La investigadora explica que les matonaires sortien de negra nit per arribar al cim de matinada, trigaven dues o tres hores i anaven carregades amb cistells i sarrions. Hi transitaven per cinc corriols diferents, que sortien de Sant Cristòfol de Castellbell i el Vilar, de les Marganelles i del nucli rural Serrat de les Cametes, en el terme del Bruc. Durant anys van fer el camí a peu, a vegades amb animals, i després, quan van asfaltar les carreteres, en minibús, motos o cotxes. Anaven sovint acompanyades –la mare amb la filla i el fill– i hi competien per arribar al cim les primeres: si no trobaven teranyines en el camí, sabien que aquell dia serien les primeres.
Les rutes es van iniciar cap a l’any 1855, arran de l’epidèmia de còlera a Barcelona, que va fer que, qui s’ho podia permetre, marxés a refugiar-se a Montserrat. En pocs anys, hi va arribar tanta gent que el monestir es va quedar sense capacitat d’avituallament i va demanar als pagesos d’abastir-los de menjar. I van ser les dones de la cara nord de la muntanya qui van començar a pujar, mentre els marits es quedaven als masos ocupats en les feines del camp i amb el bestiar. En un principi les dones hi portaven tota mena de productes de la terra, hortalisses i animals, però a poc a poc el mató es va esdevenir en el producte estrella i l’únic.
En el millor moment, el mercat va arribar a tenir unes quaranta parades de matonaires. Per a moltes d’aquelles dones, anar al mercat va significar una oportunitat de sortir del mas i de relacionar-se amb molta gent, també d’estrangers, “i d’obrir-se al món”.
A més del documental, el Col·lectiu El Brogit, juntament amb el Parc Rural del Montserrat, han iniciat un projecte de recuperació dels antics camins que transitaven les matonaires, des de les actuals formatgeries que encara funcionen fins al monestir on hi ha el mercat de pagès. Els camins es senyalitzaran amb cartells i plafons informatius amb la història i imatges de les matonaires.
El treball, explica Anna Oliveras, vol ser “un reconeixement cap a aquestes dones, que no han tingut cap, per part de ningú. Hi van viure molta penúria, a dalt el mercat, perquè no eren ben tractades i sovint les van anar desplaçant d’ubicació al mercat”. I és “un reconeixement necessari perquè van ser puntals de l’economia familiar i una font d’ingressos molt important” per als masos.
Trobades de glosa feminista
Immaculada Tubau és glosadora i forma part de Cor de Carxofa, entitat que treballa en el foment de la cançó improvisada en català, i que és, en bona part, responsable de la seva revifalla a Catalunya fa uns 25, quan estava a punt de perdre’s. L’any passat, Tubau i algunes companyes van posar en marxa les trobades Nyàmeres de dones glosadores, per reflexionar i treballar sobre aquesta tradició de cultura popular en clau de gènere. Volen canviar els discursos i actituds masclistes que s’han normalitzat, i buscar nous espais, temàtiques i maneres de fer més igualitàries. El dissabte 11 de març celebraran la pròxima trobada, la cinquena ja, a L’Ateneu Popular El Safareix de la Garriga, que reunirà unes 25 participants.
“El model actual és competitiu, perquè els glosadors s’enfronten en combats per veure qui és el millor. Nosaltres voldríem trobar altres espais per poder glosar, com una sobretaula, i més respectuosos. El nostre instrument és la veu i els homes, per potència natural, tenen més avantatge i poden fer que a nosaltres no se’ns senti”, explica Tubau. Per això, debaten unes pautes per repartir la paraula i l’espai i no trepitjar el contrincant, o indicacions per cuidar el volum o el to.
També es plantegen fer cantades no mixtes per veure si hi surten altres temes més enllà dels hegemònics. “Quan les mostres són mixtes surten els temes de la societat imperant, i per tant tendeixen a ser patriarcals. Les dones sempre hem cantat sobre futbol, però si surt el tema de la regla, la gent queda molt descol·locada”. En aquestes trobades també exploren les melodies que solien cantar les dones –com les cançons de pandero, dedicades a la Mare de Déu del Roser, que van sonar amb força entre el segle XIX i el XX però van anar-se perdent durant el segle passat–, i reivindiquen dones històriques com a exemples d’empoderament.
A Catalunya, en l’àmbit de la glosa hi ha una certa paritat, tant en la participació en els combats com entre els guanyadors. La Trobada de Cantadors d’Espolla (Empordà), una les cites més importants de la cançó improvisada, ha coronat a vuit Reines de les Nyacres per deu Reis des de la seva primera edició, l’any 2003.
Però tradicionalment la glosa sempre s’ha associat a l’home. “Això és perquè la figura del glosador ha sigut molt pública, i les dones estaven en l’àmbit privat”, afirma Tubau. “A Mallorca i Menorca, on la tradició s’ha mantingut viva, a diferència de Catalunya (on només es va poder conservar a certs llocs, com a les Terres de l’Ebre), qui l’ensenyava era la padrina, a casa qui la cantava era la dona, però al carrer eren els homes. El que ens ha arribat eren les gloses escrites que feien els homes, no les gloses que feien de forma quotidiana les dones”.
Des del Cor de Carxofa reivindiquen la glosa com una potent eina de transformació social i per a la lluita feminista. “A Mallorca, com també al País Basc, els glosadors tenen un pes i un prestigi molt important. El que diuen els glosadors més destacats va a missa, perquè parlen de la vida, del que passa en aquell moment”. La glosa “al final és com un altaveu de la societat”.
