Les generacions actuals hem viscut l’enfonsament de la Banca Catalana, sota acusacions que han estat anecdòtiques en comparar-les amb les actuacions irregulars que, posteriorment, es van demostrar en les pràctiques bancàries d’àmbit estatal, actuacions financeres amb caixa B d’alta volada internacional, tan conflictives que interferien fins i tot polítiques d’altres estats, mentre enriquien les cúpules dels grans bancs.
El cas Banca Catalana era una història que venia de les importacions del cotó que precisaven centenars de vapors i colònies industrials, que obligava a la recaptació de diners entre els empresaris per convertir-los en divises i assegurar la compra de la matèria primera en els països cotoners. La producció de l’estat espanyol mai va poder superar el deu per cent del cotó que es necessitava per fer funcionar tantes fàbriques. Era tal la quantia que el president del gremi –un eminent català- arribà a presidir el Congrés Mundial de Cotoners abans de la Guerra Civil. En plena II Guerra Mundial, el cotó fou una de les matèries primeres incloses en el pacte secret del règim franquista amb la Pèrfida Albió, pel que els submarins britànics deixaven passar els vaixells que portaven subministres cap als ports espanyols. Els aliats van aconseguir que Espanya no s’impliqués obertament en la guerra. El Règim, que va crear l’Instituto de Moneda Extranjera per al control del trànsit de divises que originava el cotó, difícilment podia veure amb bons ulls un banc català en mans del gestor de les importacions i principal impulsor de la Banca, quan el seu hereu optà per posar per damunt de l’interès familiar el seu projecte de país, reivindicant les llibertats nacionals que, abans, l’havien portat a la presó.
Madrid tenia raons d’estat contra qualsevol banc català i tampoc podia tolerar una probable font de finançament del nacionalisme que impulsava Pujol.
Els bancs de menor dimensió que Banca Catalana (que ja n’havia absorbit alguns), van desaparèixer en plena crisi bancària. Aviat arribà el torn de les caixes d’estalvi d’àmbit territorial: com les provincials vinculades a les Diputacions de Girona, Tarragona i Barcelona (antiga Caixa de la Generalitat, poc reivindicada), la de Lleida ja havia desaparegut, i les comarcals, aquestes havien sorgit del teixit associatiu, seguint el model de la Caixa d’Estalvis i Pensions (fundada en 1904) que havia absorbit la Caixa de Barcelona (popularment dita “la dels marquesos”); aquesta nascuda, com a resposta a la creació del Banc de Barcelona, amb la pretensió de “lluitar contra la usura amb el foment de l’estalvi popular”.
Unes i altres havien fet un servei enorme al país, degut al seu arrelament territorial i a la potenciació del comerç i la petita empresa, dedicant els beneficis a la creació d’equipaments socials i culturals. La banca tradicional les veia com una competència il·lícita que no podia combatre per la proximitat de la seva gestió, sobretot quan superaven l’àmbit familiar per consolidar-se en el de les pimes, els propietaris de les quals coneixien des de l’estalvi. Van tenir un creixement espectacular. Vaig viure de ben a prop l’expansió de la Caixa del Penedès. Des de Vilafranca ocupà en un quart de segle tot el Gran Penedès i i el Baix Llobregat de gran potència demogràfica. Paral·lelament, per tot arreu es va veure l’expansió de caixes com les de Sabadell, Terrassa, Laietana, Manresa, Manlleu… Naixien oficines com bolets. Ja es deia que hi hauria una concentració bancària i que aquell cúmul de sucursals incidiria en la representació dels seus directius a l’organisme que sorgiria.
La realitat va ser una altra cosa. Com va ser-ho l’absorció de totes aquelles caixes, d’una forma tan abrupta com sobtada, increïblement accelerada. La gent estava acostumada al bon tracte i a la proximitat que les caracteritzava. Era una xarxa tan densa com el teixit associatiu català, del qual eren una conseqüència i un eficaç suport.
La digitalització del sistema bancari ha culminat el desencís, només faltava la pandèmia que patim com a justificació pel canvi d’hàbits de gestió… Ja no hi ha aquells directors i apoderats que t’escoltaven, resolutius dels problemes que superaven la gestió de finestreta. Els d’ara només estan pendents de les ordres que els hi arriben a la pantalla de l’ordinador, quasi no tenen necessitat de pensar. Hi ha cues fins al carrer i els impositors ja no se senten tractats com quan eren clients. Ara som una dada més del compte de resultats.
És el que detecta la ciutadania, però el que ha passat és molt més profund: en el fons han arrabassat el sistema de caixes d’estalvi que Catalunya havia creat davant la impossibilitat de desenvolupar una banca pròpia. Hi ha la impressió que la nostra classe política, inclosos els governs, no va reaccionar a temps –segurament acomplexats pel cas Banca Catalana-. Fa una dècada que una immensa majoria surt al carrer defensant les llibertats, no hem sentit clamar contra una política que posa fora de Catalunya el dret de decidir què volem fer amb els nostres estalvis. Ningú s’adona que aquests estalvis, precisament, són l’aire fresc que impedia l’ofec que provoca l’espoli fiscal que imposa l’estat.
