Els Premis Anselm Clavé 2022 han reconegut tot un seguit de propostes que denoten una indiscutible efervescència de la cultura popular. Com a membre del jurat vaig tenir ocasió d’analitzar-les una per una i puc assegurar que les decisions no sempre van ser fàcils; l’esperit de consens que surava entre els membres del jurat va facilitar les decisions. Fa més de mig segle que observo i actuo en aquest espai de la cultura global; participar en aquesta edició dels Premis Clavé m’ha ajudat a contrastar allò que va arribar viu a la democràcia, superant una llarguíssima dictadura, amb el que tenim ara, quatre dècades i mitja després d’aquell 1977, quan tornant a votar ens vam sentir lliures.
L’associacionisme popular havia jugat abans d’aquell moment un paper més que important en el conjunt de la resistència cultural, constituint la base indestructible d’un moviment que mantenia el somni de la llibertat, surant per damunt de les festes i les expressions culturals, superant l’opressió que el poder fàctic exercia sobre el conjunt de la cultura, Aquell 15 de juny de 1977 vam saber que la feina feta tantes vegades en silenci per aquella munió d’activistes culturals, que mantenien encesa la flama a tots els indrets del país, mentre l’expressió política era prohibida, havia valgut la pena…, malgrat les limitacions més endavant demostrades.
Ara sabem que, en les darreres quatre dècades, la flama ha seguit encesa més enllà de la que ens arriba del Canigó cada any. Però també sabem que s’ha renovat posant-se al dia, modernitzant-se. Hi havia el perill de desmobilització a partir de la convicció del “ja s’ha fet tot el possible!”. No ha estat així i s’ha fet evident que la gent que es mou és el foc que escalfa el país amb la flama de la cultura i, precisament, és la cultura popular el que més molesta als que son contraris a la nostra identitat. Molesta menys l’alta cultura, massa sovint sotmesa a les exigències del professionalisme, i, ja sabem, que els diners quasi sempre són a les mans dels que tenen el poder
Mentre amablement el membres del jurat –cadascun davant la pantalla del seu ordinador- polemitzaven entorn les candidatures, no em va ser possible eludir aquest exercici d’associacionisme cultural comparat. Sempre és bo adonar-se’n que, superat el rol de resistència que va exercir l’associacionisme cultural durant la dictadura, l’activisme ha deixat aquesta funció a la reserva (per si no fos un cas…) i s’ha entregat a la recerca de la creativitat i l’excel·lència que, segurament, és el que va ser premiat.
Així va ser fins que arribà el Premí Clavé de Comunicació 2022. D’entrada em vaig abstenir tan del debat com de la votació, deixant ben clara la impossibilitat a causa de la meva vinculació a Tornaveu dirigint-lo en els seus primers tres anys de vida i seguint vinculat encara a la seva redacció amb els amics Joan Maluquer, Enric Cirici, Joan Ramon Gordo, Gemma Aguilera… Em va semblar que havia de fer aquest posicionament ètic i fou molt grat veure que els companys de jurat valoraven premiant-la l’aportació que Tornaveu ha fet des que el vàrem crear, ja fa una dècada i mitja, per omplir el vuit que els mitjans de comunicació generalistes li feien al conjunt de la cultura popular i tradicional. La tractaven com si no existís, per molt que omplís les places i els carrers d’arreu de Catalunya i les seves associacions disposessin d’una espectacular xarxa d’equipaments socioculturals sobre els que encara gravita la vida social de Catalunya.
Diria que el portaveu de l’Ens de l’Associacionisme Cultural ha estat una eina eficaç per transformar la situació, visualitzant una realitat que s’amagava. Per fi l’activisme cultural, especialment el festiu, va treure el cap a les pantalles de la televisió (ho hem d’agrair a l’admirada Mònica Terribas que, en assumir la direcció de TV3 va donar un tomb a la situació), també a la ràdio i a la premsa escrita, aprofitant el doll informatiu que els hi aporta Tornaveu.
No va ser gens fàcil. Recordo el gran esforç que havíem de fer per obtenir informació. Els mateixos activistes no preveien la difusió dels actes que organitzàvem. Finalment hi ha una pluja de notícies que cauen sobre la redacció de Tornaveu i, gràcies als excel·lents professionals que cuiden el dia a dia -ara mateix en Guillem Carreras i l’Elena Calzada- que han sabut aplicar les noves tecnologies configurant aquest diari digital, l’associacionisme disposa d’una gran plataforma de difusió i de dinamització. Em ve a la memòria el paper que, en iniciar-se aquest procés, va jugar la revista L’Aurora, que la Federació de Cors de Clavé va posar al servei de la creació de l’Ens. Ara mateix és en somort aquella publicació històrica que va crear Josep Anselm Clavé i que, amb intermitències, arribà a la democràcia amb el reconeixement de ser la degana de la premsa cultural en català.
Com d’important seria que, ara, que la Federació de Cors de Clavé, que ha tornat a agafar volada, i es planteja la commemoració del segon centenari del gran pròcer de la cultura popular, L’Aurora reaparegués adaptada al nou moment. Malgrat Tornaveu, Canemàs, i altres publicacions, l’espai de L’Aurora continua existint i, sembla evident, que alguna veu pròpia hauria d’explicar com d’important va ser l’impuls que va donar Josep Anselm Clavé a la concreció d’una Catalunya socialment i culturalment progressista.
1
