En primer lloc, cal precisar que es tracta d’un relleu demanat ja fa anys, quan vaig plantejar al patronat la conveniència de reinventar-nos davant l’intervencionisme que es produïa en la relació amb l’administració. Es van posar sobre la taula tres opcions: la conversió en fundació pública –justificada per la dimensió adquirida per l’obra i el llegat de Candel–, la transformació en centre d’estudis amb estatuts d’associació i la de buscar el suport d’una gran institució de la societat civil.
Ja és evident que una fundació pública és inviable, quan el candelià “Catalunya un sol poble” s’ha situat a l’epicentre del conflicte polític, en incorporar generacions de nouvinguts a la doctrina del dret a decidir. La funció de centre d’estudis, en realitat s’ha exercit des del primer moment. L’alternativa d’acostar-nos a una gran plataforma de la societat civil ja s’havia produït. L’Omnium ens ha donat suport des de les primeres dificultats, només per seguir mantenint latent la memòria de Francesc Candel. Per tant, l’encàrrec d’afermar aquesta darrera línia es produí d’una forma natural. En Salvador Cardús, membre del patronat, ha estat l’enllaç en qui es va delegar la funció d’aprofundir el conveni de col·laboració que ja existia, tot conservant l’estatut de fundació i la independència de gestió.
La memòria Els altres catalans, mig segle després, que recull la dècada i mitja de vida de la Fundació Paco Candel –la presentació de la qual no s’ha produït encara a causa de la pandèmia–, ho fa evident. Recull i aporta debats i reflexions a través d’una extensa bibliografia publicada, que ben poques vegades s’ha produït ja desapareguts altres escriptors homenatjats. Tot esperant la presentació d’aquesta memòria recomano entrar a la nostra web, on s’ha procurat abocar la crònica candeliana dels darrers quinze anys o les edicions del mateix Tornaveu, en el qual hem tingut una decisiva contribució, precisament per enfortir la difusió de la cultura popular que va potenciar la figura de Candel.
Han estat catorze anys intensos, que han tingut el seu centre dinàmic en la celebració del 50è aniversari de la publicació d’Els Altres Catalans, sense descuidar el conjunt de l’obra literària de Candel. El dia que el patronat em plantejà que assumís la presidència, ho vaig acceptar perquè em sentia en deute moral amb qui m’unia una l’antiga amistat i pel suport que d’ell havia rebut en algun moment difícil de la meva vida pública. No esperava ni desitjava ser al davant de la seva fundació al llarg de tants anys. M’he sentit honorat rellevant-lo en la presidència que va ostentar poc menys d’un any, com em vaig sentir honorat per la confiança dels admirats companys de patronat i, ara, per la figura prestigiosa del meu successor, el professor Salvador Cardús, a qui passo el testimoni en un moment certament complicat.
Aquests darrers anys, malgrat viure’ls al bell mig del procés i de la pandèmia de la Covid, ens hem mantingut actius, pensant que la Fundació ha de mantenir ben viu el llegat del pensament integrador candelià, així com la seva obra literària singular, defensada a bastament des dels documents recollits en la col·lecció ja completada dels Fulls Candelians, editada sobre paper i penjada a www.fundaciocandel.org. Darrerament, hem complert el compromís contret amb el mateix autor de reeditar –aquesta vegada en català- la novel·la Un ajuntament anomenat Ells i, encara més, hem pogut preparar la celebració del centenari del naixement (2025), inclòs en el programa de commemoracions de la Generalitat. Organitzar l’esdeveniment ja correspon a una altra generació. Quan es compleixen els meus vuitanta i tants, ha arribat el temps de deixar l’acció per passar a la reflexió, disposat com estic a entregar-me a la passió d’escriure.
Ara, ja a la tranquil·la pau del meu estudi, recordo que fa més de seixanta anys que vaig conèixer Candel. Ja havia llegit els seus primers llibres on descrivia els personatges i l’àmbit social assimilable al qual jo coneixia, fent-me descobrir on la ciutat canviava el seu nom… De seguida, el vaig considerar com un referent. Jo dirigia el periòdic local del Prat –molt a prop de casa seva– i era a la redacció d’un diari de Barcelona, funcions que vaig haver de deixar davant la imposició d’acceptar el carnet del partit totalitari que governava. Inspirat pel mestre de la denúncia social possible, ja havia cridat a les pàgines de la premsa contra el barraquisme i les discriminacions. Candel no va trigar gaire a donar-me suport, en llegir als diaris la notícia que m’havien processat per la publicació d’un text on denunciava la repressió policial. Em va enviar una carta que guardo com un tresor: “Bienvenido a la profesión… Todos los escritores de este país hemos tenido que pasar por esto…”.
El meu entorn s’havia espantat pel processament “por lo civil y lo militar”, mentre Candel m’obria les portes d’un somni. Tota la vida li he estat agraït. No em dol gens haver dedicat al seu bon record gran part dels darrers catorze anys.
