S’acostuma a afirmar que l’Estat espanyol no gaudeix d’una llei que reguli la llei de mecenatge, cosa que és mentida. La Llei 49/2002 de Règim fiscal de les entitats sense finalitats lucratives i dels incentius fiscals al mecenatge regula a quines entitats jurídiques, i sota quines condicions i preceptes, es poden fer donacions. En les terres de parla catalana, van aprovar-se normatives específiques a les Illes Balears (2015) i al País Valencià (2018). El govern de la Generalitat de Catalunya, a través de la consellera de Cultura Mariàngela Vilallonga, va anunciar la creació de l’avantprojecte de Llei de Patrimoni i Mecenatge, encara pendent d’aprovar.
Anunciada el desembre de 2019, la proposta no podia preveure les conseqüències econòmiques que la COVID-19 produiria en un àmbit, la cultura associativa, històricament infrafinançat. Un nou escenari de forta recessió econòmica, marcat per la reducció dels ingressos de les administracions públiques i dels acords de patrocini amb el sector privat, vinculats aquests darrers a l’organització d’esdeveniments que han hagut de cancel·lar-se. En aquest context, inesperat però no aliè a les mancances estructurals que afecten els col·lectius de cultura popular, la Llei del Mecenatge és més necessària que mai.
Cal denunciar les limitacions establertes en l’esmentada llei espanyola, segons la qual només són beneficiaris de deduccions fiscals les persones que fan donacions a fundacions, associacions declarades d’utilitat pública, ONGs de cooperació internacional, i les federacions esportives, així com totes les entitats de base associades a aquestes. En altres paraules: les donacions fetes a federacions o associacions culturals no estan subjectes a deducció. Probablement caldria buscar els motius d’aquesta exclusió en la història recent del nostre país. És a dir, en la negativa a contribuir a l’autofinançament de les entitats culturals, erigides durant moltes dècades en un contrapoder als poders fàctics.
En el Decàleg pel foment del mecenatge i el patrocini cultural, presentat l’any 2015, el Consell Nacional de les Arts i la Cultura proposava algunes mesures beneficioses per les entitats amb menys recursos econòmics. Entre altres, es plantejava la possibilitat d’exonerar d’obligacions tributàries les recaptacions inferiors a 3.000€ captades a través de campanyes de microfinançament, o establir deduccions addicionals a les entitats domiciliades en comarques amb un PIB per càpita un 25% inferior a la mitjana catalana i a aquells mecenes que contribueixin de manera continuada a una mateixa entitat. Propostes interessants, però que actualment -hi insistim- no podrien beneficiar les entitats culturals, s’aprovi o no la Llei de Mecenatge impulsada pel Departament de Cultura.
Mentre Catalunya no gaudeixi de competències pròpies, és necessari reivindicar l’aprovació al Congrés d’una nova Llei del Mecenatge que sigui respectuosa amb la realitat associativa catalana, i més concretament, amb el gran arrelament de les entitats culturals. La covid-19 ha provocat i provocarà l’ajornament o suspensió dels esdeveniments culturals de gran format, deixant la responsabilitat de mantenir la flama cultural -gairebé en exclusiva -a les associacions de base. Promoure l’autofinançament de les entitats culturals ja no només és necessari per assegurar-ne el finançament i sostenibilitat; també, més important, per garantir que els pobles i barris no es converteixin en un desert cultural.