La investigació de Moran ha permès identificar la confiscació de 291 ateneus per part de l’Estat espanyol, procedents de 232 entitats. Una xifra molt prudent, atès que s’ha utilitzat com a font els equipaments que constaven en el Registre de la Propietat. No s’han comptabilitzat els ateneus d’associacions que estaven en règim de lloguer o bé aquells que no se n’havia certificat legalment la possessió, malgrat que se’n pot acreditar una activitat contínua.
L’autora de L’espoli franquista dels ateneus catalans explica que els ateneus agrupaven un ampli ventall d’entitats, “unes amb orientacions més culturals i formatives, d’altres amb un vessant sindical i polític”, totes elles -en qualsevol cas- sorgides per atendre les necessitats de les classes populars. “Eren espais de construcció de persones lliures, especials vivencials plens”, remarca la doctora en Història per la Universitat de Barcelona. Entre altres organismes, el repartiment dels béns es va dividir entre el Instituto Nacional de Vivienda, el Sindicato Vertical, el Instituto Nacional de Colonización i el Ministeri de Defensa.
L’objectiu de la requisa, apunta Moran, és doble: reprimir políticament i obtenir beneficis econòmics. “La requisa parteix d’una lògica militar -incideix- però volen que perduri més enllà del règim”. La manera que troben per fer-ho és legitimar-ho social a través de campanyes propagandístiques, i construint un marc legal ad hoc. En l’inici de la postguerra, els nacionals van il·legalitzar les entitats que consideraven enemigues, i en conseqüència, les van desposseir de qualsevol possessió. Durant els anys del tardofranquisme, els tribunals civils assumeixen les directrius de l’anomenada “justícia militar”, actuant de facto com a tribunals d’excepció. Una argamassa legal feta per garantir que els ateneus no retornessin als legítims propietaris.
Des de la Federació d’Ateneus de Catalunya s’ha impulsat una esmena a la Llei de Memòria Democràtica per tal que aquesta inclogui el retorn dels ateneus adquirits il·legalment pel franquisme.
