Si entenem la crispació com l’estat personal de viure determinades situacions de manera formalment ofesa, irritada i amb enuig, podríem dir que, efectivament, a la nostra societat hi ha crispació. Però no es tracta de la crispació, inexistent, que diuen que ha provocat el procés pel dret de votar i que els unionistes denuncien insistentment. Es tracta, més aviat, de la crispació que es percep pels incomptables casos de corrupció, pels enganys institucionals, pels atacs a la llengua, per la desigualtat social, per la manca de treball, pels favoritismes a la banca o per un sistema judicial que tan sols inspira desconfiança. I podríem seguir… De la primera no-crispació, en direm provocació.
Quan parlem de mentides, és provocació i, quan diem la veritat, és crispació. Tots sabem l’origen de les accions que tenen com a finalitat desgastar el procés pel dret de decidir: polítics, opinadors i altres irresponsables que s’entesten a propagar que, a casa nostra, la ciutadania està enfrontada i les famílies barallades pels intents independentistes de fracturar l’Estat espanyol. Fins al punt que s’escapen plantofades, s’agiten els comentaris a Twitter i la majoria de bugaderes radiofòniques i televisives que participen a les anomenades tertúlies esdevenen profetes i alhora servidors a sou —a voltes del mateix mitjà de comunicació— que fan el joc. El seu únic ànim: fer mal. No és qüestió de pensament. Són dolents per se! És tan provocador qui intimida com qui hi insisteix. Els hem de tenir en compte, però no els hem de fer el joc.
Cal diferenciar bé les accions. Aquests darrers dies parlem de dos nous fets, que no seran els últims, per descomptat: l’un té una clara intenció provocadora i l’altre exaspera. El primer fet és la mutilació d’una de les branques del Pi de les Tres Branques a Castellar del Riu, a la comarca del Berguedà, perpetrada amb una intenció provocadora clara; i el segon fet és l’ofensiva de l’Estat espanyol contra la Televisió de Catalunya per a crispar, per a fer mal a la nostra cultura.
En el primer cas, és significativa la no-crispació que ha generat entre els col·lectius nacionalistes catalans. Al nostre entendre, és un senyal de maduresa i de consciència del nostre poble, de la profunditat del procés sobiranista actual: encara que ens hagi sabut molt de greu, l’objectiu actual és lluitar i treballar per un país diferent, que vagi més enllà dels símbols, però sense renunciar-hi tampoc. El procés té un grau tal de prudència, que una acció com la mutilació del Pi de les Tres Branques, tot i la indignació que ens provoca, ha estat superada i neutralitzada.
En el segon cas, la retirada d’un dels dos múltiplex de la televisió digital terrestre que gestiona la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (com sembla que s’aprovarà properament) reduirà a la meitat l’espai radioelèctric de la nostra televisió i, sens dubte, generarà crispació.
Com a poble, ara ens convé una actitud amatent tant cap al que ens provoca com cap al que ens genera crispació. Justament perquè tots plegats tinguem prou clar quan ens cal ser prudents i, alhora, quan ser prudents ens pot fer traïdors. La resposta davant una provocació ha de ser de silenci ben meditat i, davant d’un atac, d’associació ferma i unanimitat.
