Nou lliurament de l’Especial Premis Antoni Carné de l’Associacionisme Cultural Català, que se celebraran el proper 21 de març a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm. Amb aquesta sèrie, l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català vol homenatjar la figura d’Antoni Carné, president-fundador de l’entitat, i reflexionar sobre el moment actual del teixit cultural de base
Pere Baltà Llopart (Torrelavit, 1940) és una d’aquestes persones que de seguida es fan escoltar. En la seva prolífica i eclèctica trajectòria professional, ha treballat com a periodista, empresari i tècnic de relacions públiques. Fruit d’aquesta intensa activitat, ha exercit com a director del Servei de Promoció Cultural de la Generalitat de Catalunya (1980 – 85), membre del Consell Assessor de Cultura Popular de la Generalitat de Catalunya, i col·laborador habitual en una infinitat de publicacions catalanes: Serra d’Or, El Correo Catalán, Avui, Diario de Barcelona, La Vanguardia…
El compromís de Pere Baltà amb l’associacionisme i les llibertats democràtiques ha estat exemplar i paradigmàtic. Fruit d’aquest compromís, i amb la voluntat de retratar persones de referència massa menystingudes en la lluita contra el règim franquista, Baltà va escriure L’altra resistència, on esbossa la biografia de quaranta personalitats catalanes que convé conèixer. Actualment és el president de la Fundació Candel, figura que treballa incansablement per seguir reivindicant.
Antoni Carné forma part de la generació que entén l’associacionisme de base com una plataforma democràtica i de formació ciutadana.
El pensament d’Anselm Clavé promovia, des del cant coral, la formació cívica i cultural dels membres de les societats que creava. Impulsava una societat justa i democràtica. En Carné això ho portava al seu ADN. S’havia format en el sí de la coral de Sant Vicenç de Castellet, que presidí el seu pare i que ell també arribà a presidir. Tenia un gran sentit de la solidaritat impregnat de l’esperit de la Creu Roja en la que va tenir comandament. Demostrà aquestes virtuts succeint a Ramón Escolà i continuant la seva magnífica obra davant de la Federació de Cors de Clavé, que va saber dinamitzar, recobrant el referent que el món claverià havia estat pel conjunt de l’associacionisme català. El seu catalanisme, per altra banda, venia de la relació estreta que havia mantingut amb el Monestir de Montserrat. Recordo una entrevista que vam mantenir amb l’actual Pare Abad que m’impressionà profundament. L’Antoni estava impregnat d’aquell esperit que feia la fusió de conceptes com democràcia, civisme i el de servei a Catalunya.
Com va viure el naixement de l’Ens de l’Associacionisme Cultural?
El projecte de creació d’un organisme de la societat civil que ocupés més o menys l’espai que ara ocupa l’Ens venia de les conclusions del I Congrés de Cultura Popular i Tradicional que, promogut pel Servei de Promoció Cultural que dirigia, es celebrà ja fa trenca-cinc anys, amb inauguració al Palau de Congressos de la Fira de Barcelona el desembre de 1981 i cloenda al cap d’un any a la Casa de Cultura de Girona, després d’ una vintena d’àmbits celebrats arreu de Catalunya. Uns dos mil vuit-cents congressistes varen debatre quasi tres-centes comunicacions i les ponències d’algunes de les veus més autoritzades sobre la cultura popular.
D’allà van néixer les primeres iniciatives de creació de la majoria de federacions i coordinadores que integren l’Ens. Gràcies a les dinàmiques impulsades pel Pla de Dinamització Cultural, l’ Expocultura 84 cridà l’atenció de la Unesco i sorgí la idea de que podria existir una vinculació amb l’organisme a través de la xarxa associativa. En aquell moment no va ser possible concretar la proposta. Les organitzacions associatives havien de fer un camí de consolidació, que es va fer.
Al mateix temps. Carné i Joan-Ramon Gordo, des dels Cors de Clavé, promovien el que es va definir com Debats al Territori, als que es van sumar la Federació d’Ateneus que presidia Pere-Joan Pujol i la Federació de Teatre de Josep Rafecas i els Clubs Unesco. Els quatre àmbits van reflexionar durant tot un any sobre el conjunt de la cultura popular. Finalitzat el debat, en Carné i en Gordo em van fer l’encàrrec de redacció d’una síntesi dels debats. En aquell moment vam recobrar la idea d’un organisme per a la millor projecció del conjunt de la cultura popular i per la interlocució amb les institucions públiques. L’Ens acabava de néixer intel·lectualment. Calia un líder amb empenta, que va ser en Carné, i un bon gestor experimentat al llarg de més d’un quart de segle d’acció cultural dins i fora de l’administració: Joan-Ramon Gordo i Montraveta. Un tàndem que funcionà eficaçment, com ha quedat demostrat. Sempre vaig ser al seu costat assessorant-los; de manera que m’agrada dir que m’he sentit vinculat a l’Ens des del moment zero.
Quines polítiques haurien d’implementar-se per tendir cap a l’autogestió de la cultura popular?
Tenim una assignatura pendent d’aprovar per acomplir el mandat del I Congrés de Cultura Popular i Tradicional. L’administració ha estat reticent davant d’una institució de la societat civil per donar impuls al conjunt de la cultura popular, com si es tingués por a la no dependència. Les associacions van ser importants per conservar les essències culturals durant la dictadura, van ser fonamentals per al procés de democratització en la transició, foren la pedrera que nodrí de dirigents la democràcia i és prou clar que han estat el nervi principal per promoure les grans manifestacions del procés actual… Però tot plegat s’ha fet sense cap mena de dependència orgànica. Cal establir mecanismes de relació sense supeditació. Entendre que si l’Ens fos un organismes públic, la cultura popular catalana no hagués estat reconeguda per la Unesco, com ho és actualment, com la institució cultural de base popular més representativa per la seva diversitat i perquè aglutina una xarxa d’estructures federatives insòlita al Món. Si l’Ens fos un organisme de la Generalitat, no figuraria en els organigrames de la Unesco. Això no priva de la conveniència d’una estreta col·laboració que cal aprofundir.
Quina repercussió creu que poden tenir els Premis Antoni Carné en el teixit associatiu català?
Els premis han estat creats per enaltir i recordar l’Antoni Carné i Parramón, incentivar altres dinamitzadors culturals i projectar-los al conjunt de la societat des del reconeixement, així com mostrar iniciatives culturals que contribueixin a consolidar un model de convivència social sorgit de l’associacionisme cultural. Hem de ser conscient, dit això, que l’amic Toni Carné no és un personatge únic. És en realitat una figura molt representativa de la multitud de líders que durant un segle i mig han dotat Catalunya d’una xarxa associativa fonamental per la supervivència del país i del seu model social de convivència. Aquest premi Carné, l’Ens, tots plegats, hem de seguir potenciant aquesta cultura associativa que ens pot fer lliures.
Fixats aquests criteris, no hi ha dubte que és d’una notable exemplaritat, per la seva estimació per la cultura i el país, l’entrega absoluta a la concreció d’un projecte necessari com ha esdevingut l’Ens, entrega que ha comportat sacrifici, capacitat de treball i visió del que espera de tu el teu país.
ESPECIAL PREMIS ANTONI CARNÉ DE L’ASSOCIACIONISME CULTURAL CATALÀ
Entrevista a Josep Viana, president de l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català
Entrevista a Salvador Cardús, sociòleg
Entrevista a Amadeu Carbó, educador social i activista de la cultura popular
Entrevista a Joan Maluquer, president d’Heptàgon
Entrevista a Lluís Puig, director general de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals
Entrevista a Rosa Maria Provencio, tresorera de l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català
Els Premis Antoni Carné de l’Associacionisme Cultural Català són possibles gràcies a la implicació de BBVA CX i Fundació Antigues Caixes Catalanes, col·laboradors principals del certamen, i el patrocini de Previsora General, Estrella Damm, Arç Cooperativa i Fundació Catalunya Cultura.
