Els que ens estimem la cultura popular i tradicional del nostre país potser en algun moment hem tingut l’aspiració d’una vivència de la cultura d’arrel més desacomplexada i compartida per un conjunt més ampli de persones. La primera impressió que tens quan passeges uns dies per Tòquio és que al Japó el folklore és present arreu i és viscut d’una manera totalment desacomplexada i compartida, tan compartida que és un esquer permanent per a turistes.
Hi ha els santuaris xintoistes, on qualsevol pot participar del ritual d’encendre encens per demanar quelcom als déus, o bé fer el ritual (pagant) de trobar la bona sort en els papers que hom treu dels calaixets, en els amulets, pastissets de la fortuna i altres objectes i curiositats que es poden trobar arreu. Hi ha els vestits tradicionals que lloguen moltes parelles i grups de japonesos i amb els que es vesteixen per visitar aquests temples. Hi ha l’afició per la cultura dels samurais, convertida en una font d’històries novel·lades i cinematografiades, històries d’heroïcitat i de romanticisme. Tota una cultura gastronòmica que inclou des dels popularitzats sushi i ramen fins a la producció de galetes amb formes evocadores, els pastissets dolços de mongetes, i tota una sèrie de productes també popularitzats per tantes sèries d’anime que des de fa anys omplen les nostres pantalles.
En una de les ciutats més grans del planeta, els mercats de productes artesans com el d’Asakura ofereixen nombroses possibilitats d’adquirir coses típiques, des de làmines amb dibuixos de Katsushika Hokusai fins a reproduccions de màscares que provenen de pràctiques culturals molt antigues, passant per amulets, nines de drap, etc. Tot venut amb la pàgina de tradició japonesa. Al barri de Rokaydo hi podem trobar uns quants llocs per admirar un combat de sumo, i no cal anar gaire lluny per trobar espectacles de teatre tradicional japonès que té el seu origen segles enrere (kabuki), o algun lloc per fer el ritual del te o rebre una classe de cal·ligrafia japonesa antiga.
Una visita als nombrosos museus de Tòquio acaben de confirmar aquesta aclaparadora riquesa de referents folklòrics, a través de l’art: escultura, ceràmica, catanes, vestimenta dels samurais, tresors imperials, etc. He pogut completar aquest ràpid periple pel folklore japonès amb els llibres disponibles a la botiga del Museu Nacional de Tòquio, que contenen reculls de llegendes i mites, assajos sobre religió i filosofia en la cultura japonesa, compendis de haikus, etc.
Alhora, tota aquesta oferta cultural-folklòrica és una font inesgotable de productes de consum. La seva comercialització converteix l’experiència cultural que hi va associada amb una forma de participació (i de consum) possiblement passatgera, que evidentment els mateixos japonesos poden compartir amb els seus familiars. És sovint una experiència de masses, però no necessàriament implica una forma de participació i de creació cultural d’un subjecte col·lectiu. En aquest sentit, l’esforçada iniciativa col·lectiva que requereix l’organització de qualsevol celebració cultural d’arrel al nostre país se m’apareix com una experiència dura, difícil, que implica de vegades un treball intens, inacabable, ja sigui per preparar la decoració dels carrers de la festa major de Gràcia, per portar els gegants i capgrossos a una trobada, per organitzar tot el que implica una festa com la d’Orígens de La Ràpita o la cantada de caramelles. La nostra cultura popular no està disponible en format comercial, llevat de comptades excepcions, com el tió o les figures del pessebre. I, tanmateix, penso que tot aquest treball esforçat que requereix potser la converteix en quelcom de molt valuós, perquè és la substància amb la qual construïm vincles, comunitat. I observant que fàcil és viure en solitud al Japó i també als Països Catalans, potser cal agrair-ho.
