Com a Patró de la Fundació Paco Candel, vaig tenir el goig de participar en les activitats del Primer Congrésde l’Associacionisme de Cultura Catalana l’Octubre de 2008.
Ara que ja ha passat un cert temps, em sembla oportú fer unes reflexions sobre les meves impressions d’aquell aconteixement.
1º.- Vaig quedar impressionat de la gran participació d’associacions que agrupades en l’ENS, afrontaven el desenvolupament del Congres amb gran entusiasme, desprès de les moltes dificultats que van haver de superar per a poder-lo celebrar fins a el últim moment.
La important riquesa cultural que aportaven les desenes d’organitzacions representades en aquells actes, des dela Federació de Cors de Clavé, fins la Federació de Diables i Dimonis de Catalunya, passant per els Castellers, pessebristes, gegants,moviment coral Català i molts d’altres.
Totes aquelles persones representen el dinamisme de la societat civil catalana, aquesta societat que sempre ha estat, junt amb els Ateneus Populars, el cor de la cultura del nostre país i que no s’ha rendit maiper les condicions adverses ni de la dictadura, ni de l’oblit permanentde determinats governs.
2º.- Vaig participar en la Ponència sobre la Migració en què Salvador Cardús, va dictar una Conferència extraordinària sobre el tema.
Cardús, en la seva conferència, després de reflexionar sobre l’associacionisme i la participaciódels diversos grups, que havien treballat durant molt de temps en la preparació dels materials sobre migració, diu:”Hi ha, però, una altra manera deveure-ho, i és la proposta que faig ara i aqui. Es tractaria de reconèixer que la condició d’immigrant és molt variada, que es pot viure de maneres molt diferents i, en qualsevol cas, que més enllà de la seva voluntat de cada persona concreta, aquesta condició està sotmesa a un procés poc o molt accelerat de dissolució en el temps. De la mateixa manera, aquesta posició pressuposa que els catalans autòctons tampoc no constituïm (mai no ha estat així) un tot homogeni i que (és una obvietat), el temps i les noves condicions socials ens canvien inexorablement.. Com he escrit en alguna altra ocasió, la mateixa condició moderna ens acaba fent a tots immigrants en el nostre propi país.”. La seva tesí és queles persones arribades d’arreu del món,no son immigrants per sempre ans al contrari,ens convertim en ciutadans del país que ens rebi,sempre que la persona arribada ho vulgui.
3º.- en la Sessió Plenaria, en la que els Presidents de cada Ponència donàvem compte dels treballs realitzats; totsinsistien en la manca de recursos pressupostaris, per poder desenvolupar les seves activitats i la ferma decisió de reclamar a l’Administració, en aquest cas, la Conselleria de Cultura, les dotacions necessàries per a poder complir amb els seus programes d’activitats. El President del l’ENS, tambá va insistir en aquesta necessitat.
Quan el Conseller va prendre la paraula, els va dir sense embuts, que no havien diners, que estaven en crisi i que era l’hora d’estalviar i que la seva Conselleria no podia arribar a finançar tots els programes de la multitud d’organitzacions que arreu de Catalunya el sol·licitaven ajuda.
Les cares dels presents, eren tot un poema de desencís i de preocupació, però ningú va protestar, potser no era el moment oportú.
Així va acabar la Sessió.
