Sovint, amb l’anomenat Procés, hom té la sensació que es parla massa, que s’expliquen massa coses, que es reclama massa concreció. Sembla talment que es pretengui posar en guàrdia l’adversari, el poder legislatiu, executiu i judicial espanyol, els mitjans de comunicació. Tothom hi diu la seva: els uns proclamen, els altres s’indignen, els altres s’hi tornen, els altres exigeixen… Som en un enfilall de declaracions i contradeclaracions.
El dia 31 de març un grup nombrós d’experts en filologia, figures de nostra cultura i escriptors presentà el manifest Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent al paranimf de la Universitat de Barcelona. N’hi ha que de seguida han saltat, amb insults inclosos; n’hi ha que, bo i estar-hi d’acord, en qüestionen l’oportunitat; n’hi ha que exclamen «Ja era hora!».
El document no diu res que no sigui veritat i la pervivència de la llengua catalana en un Estat sobirà no està assegurada per se ni encara menys si li és concedit graciosament el rang de la cooficialitat.
Cal demanar-se què ha mogut aquest gran grup de lingüistes i experts a redactar un manifest com aquest. La resposta és la inquietud que generen les paraules dels estrategs del Procés, siguin aquests polítics, activistes o periodistes, que pretenen guanyar-se els catalans que no tenen el català com a llengua d’expressió. Som en la dinàmica perniciosa de cedir abans que ningú no ens demani de cedir; de sobreactuar en previsió d’un determinat escenari de teló incert; de tractar la població que viu a Catalunya amb manyagues que poden produir l’efecte contrari entre els convençuts (que s’ho miren perplexos), els que no n’estan (perquè se’n malfien) i els qui ni hi havien pensat. Som en la dinàmica de renunciar a tot allò que separi, que distingeixi en excés, digueu-ne «llengua», però també «identitat». Potser és hora d’elucubrar menys, de deixar de parlar de certes coses, i d’actuar sense tacticismes, amb el cap ben alt.
4
