El 2 de gener Quim Monzó publicava un article a La Vanguardia en què criticava la llengua i el contingut del missatge de Cap d’Any del president Montilla. No tinc res a dir sobre la crítica del contingut, que em sembla afinada. Respecte de la crítica de la llengua, crec que Monzó comet l’error de posar dins un sol sac coses que s’haurien de destriar.
Monzó blasma amb encert alguna construcció postissa, estranya, que creu que és el producte d’una traducció automàtica: «Actuo per convicció. En ella trobo la força per a la meva determinació». I queda curt, perquè el discurs, penjat amb tots els honors al web de la Generalitat, té altres coses problemàtiques, com faltes més estridents, que haurien de ser incomprensibles en un text com aquest. La peça comença amb un castellanitzant molt bona nit i continua amb comes mal posades, alguna majúscula que hauria de ser minúscula, algun per que hauria de ser per a, i no sols davant infinitiu, («el 2009 ha estat dur per aquelles persones que»), algun per a que que hauria de ser perquè («les persones que aquests dies treballen per a que els serveis essencials de tot el país funcionin», «les condicions per a que tota la nació se senti compromesa»), la incoherència de tractar els ciutadans ara de vostè (el també castellanitzant els parlo) i ara de tu (no crec que el vull reiterar-vos sigui un vós, tractament proscrit per tota la modernor capitalina), una falta amb els pronoms febles («és amb tots vostès que veig possible, i els hi proposo i demano, construir un futur»), asimetries dubtoses com «ajudarem a les empreses i els emprenedors» i coses tan lletges com «els meus millors desitjos per a tothom de cara a l’any 2010» o «un record també adreçat cap a totes aquelles persones».
Però Monzó també critica que el president digui cercar, darrer o darrerament, paraules que considera que revelen “pose, laboratorio lingüístico, farsa”. I s’oblida d’enguany, que també hi surt. Aquí —i en altres circumstàncies— Monzó és una víctima del català light, denominació d’urgència del reduccionisme col·loquialitzador, fragmentador i espanyolitzador que ha marcat el “full de ruta” lingüístic les tres darreres (amb perdó) dècades a Barcelona. Si aquests mots revelen pose és perquè hi ha hagut una llarga i tenaç planificació lingüística de llapis vermell que ha aconseguit aquest efecte, igual que una altra planificació d’orientació contrària ha aconseguit que menys, data, despesa, termini o tona —que abans de la planificació no deia ni Déu Nostre Senyor— ara siguin la normalitat. Les paraules cercar (considerada preferent en el Fabra i en el DIEC sobre el castellanisme buscar) i darrer, i moltes més actualment arraconades, tindrien ara la consideració de normals —és a dir, que no denoten pose— si el nostre procés d’elaboració lingüística hagués estat normal. O si no hagués estat aplicadament torpedinat pel reduccionisme. El reduccionisme light ha estat una maltempsada que ha arrossegat moltes coses, també persones intel·ligents i bons escriptors com Monzó. I aquesta potser haurà estat la seva gran perversitat.
