Davant les eleccions locals o les del 27 de setembre no hi ha indecisos, o molt pocs. La minoria denominada unionista és molt reduïda i caldria veure en cada cas el perquè de la seva posició. Entusiastes de ser espanyols i emocionar-se per la seva bandera i himne són difícils de trobar i en tot cas, la seva espanyolitat és de caire colonialista o melangiós. Imagino que a les colònies espanyoles de Cuba o Filipines hi havia qui pensava que allò era territori espanyol per sempre. També ho deuen pensar els que no senten Catalunya com a pròpia més enllà del gust per algunes pinzellades folklòriques. I això no tindria importància si alguns no treballessin per destruir els punts vitals de la llibertat i supervivència catalana. I potser una de les coses que els té més obsessionats és la llengua, com ho demostren els espanyols amb els atacs constants a l’ensenyament en català i que, de forma descarada, ho exerceixen en les àrees en què el poder espanyol mana: les Illes, València, Aragó i el gens innocent cònsol espanyol a Perpinyà. Tot aquest grup de fidelitat espanyola no és qualitativament important però tenen l’Estat.
El problema que tenim per assolir els nostres objectius nacionals no són els forans sinó els catalans que tenen por. No hi ha indecisos, o n’hi ha pocs ara com ara. Un 30% dels catalans no són federalistes o autonomistes sinó ciutadans que tenen por. I si es vol guanyar el referèndum o les eleccions plebiscitàries cal convèncer la bossa de votants que temen el desconegut i no pas els indecisos. La por pot malmetre el resultat del 27 de setembre i, en canvi, en les municipals, on els ciutadans no s’hi juguen gran cosa definitiva, poden ser una mica més valents, com va passar al 9 de novembre del 2014 o en les grans manifestacions independentistes. La defecció podria venir quan esdevingui una situació seriosa i desfermi la “por” pròpia, a més de la fomentada per l’Estat, que utilitzarà qualsevol arma per crear pànic. Hem d’assumir que per trencar, en un moment o altre, la legalitat espanyola es necessitarà una gran fortalesa col·lectiva i personal.
Cal, doncs, convèncer als catalans que volen ser lliures però que tenen por, això és la clau per la independència. En una situació tan seriosa, els dirigents del País han de treballar units i en concòrdia per donar confiança als que tenen més o menys temences i per tant demostrar que som un País capaç d’administrar amb seguretat i pau un Estat. Els nostres polítics han de donar la quasi certesa que són seriosos i patriotes. No es tracta d’anar a les comarques més conflictives a predicar, sinó que el que cal és demostrar que som capaços d’assolir pactes i realitzacions palpables i donar seguretat, i si convé, els nostres dirigents han d’estar disposats a una certa heroïcitat.
Cal una descripció realista de què passaria amb nosaltres en cas de perdre els referèndums o les eleccions que permetin el camí cap a la independència. La frustració catalana i la repressió dels catalans per part d’uns espanyols, que se sentirien guanyadors, serien glacials. Cauria la tenebra sobre uns ciutadans que haurien estat impotents per defensar-se com a poble i amb la sensació d’haver perdut l’oportunitat i la dignitat per molt de temps.
