Què tenen en comú Odisseu (Ulisses), Superman, l’Àliga de Tàrrega, Indiana Jones, el monstre del Llac de Banyoles, els Gegants Roses, els del Pi, o el Correfoc? Segurament un nom o millor una idea que els agermana, la seva idealització dins de la comunitat.
El pas següent a la idealització, que tot sovint és paral·lel, és la seva mitificació. Si encara volem complicar una mica més aquest procés i utilitzant un nom més críptic, podem començar a parlar de quan s’han convertit en arquetips de comportaments o accions.
Els meus amics Pau Plana i Robert Querol fa pocs dies explicaven la feina que s’està fent a l’Associació Aurembiaix, de la qual ells en són els impulsors, en favor de la cultura popular i tradicional a les terres de Lleida. A l’entrevista en Pau i en Robert destaquen encertadament: “Quan es defensa sense proves que una expressió tradicional és molt antiga, acostuma a defensar-se també una afirmació derivada: que sempre s’ha desenvolupat seguint el mateix model. Una postura molt perillosa perquè no permet que la cultura popular s’adapti als nous temps”. Més endavant afirmen que l’essencialisme és perillós. Tornaveu escull com a titular: “Els mites de la cultura popular són perillosos“. La meva intenció no és desmuntar aquesta argumentació, sinó complementar-la amb la idea que la cultura popular sí necessita mitificar els seus elements per tal de què formin part de l’imaginari de la comunitat.
Tornem al principi: quan un costum, una festa, una manifestació popular es converteix en arquetípica? Quan passa a formar part del que avui se’n diu el nostre ADN? La resposta al meu entendre és senzilla, quan la comunitat l’accepta com a tal. Tradicions de més 500 anys es perden o es canvien per altres fets tradicionals que no tenen encara 5 anys.
En Pau i en Robert ens prevenen de comportaments enquistats que no ens deixen ni mirar endavant. Comportaments que no ens preocupem de verificar si realment són certs. Ara que la filosofia torna a estar de moda, el que és perillós és el comportament dels que com estoics afirmen l’etern retorn: una repetició del món en la qual el món es reconstruïa per a què els mateixos actes tornessin a passar. L’home arcaic repeteix les coses fins a l’infinit, i es repeteix l’esdeveniment perquè imita un arquetip. Repensem aquest mite com va fer el filòsof romanès Mircea Eliade quan escrigué El mite de l’etern retorn, de recomanable lectura, en el qual reformula el concepte com un procés que depèn del comportament humà, l’allunya del procés inevitable matemàticament.
Els mites considerats com a relats tradicionals referits a esdeveniments prodigiosos i inexplicables, protagonitzats per herois, monstres o personatges fantàstics i perpetuats per la tradició oral, no han de ser perillosos per definició.
Els mites es faran necessaris per tal que la comunitat els consideri seus, ajudaran a cohesionar-la. Malament s’identificarà una figura de l’imaginari si la colla que la treu no la considera seva. Quan la faci seva, serà el moment que la podrà variar, canviar, vestir d’una manera o altra, crear-li noves músiques o nous balls, o el moment de perpetuar-la amb tot de protocols.
La perillositat dels mites de la cultura popular s’origina en buscar raonaments historicistes, explicacions científiques d’un fet totalment fantàstic, en el sentit més ampli de la paraula, que una comunitat ha creat, sense importar quant de temps fa i que creu en ell com a expressió lúdica.
La cultura popular crea i destrueix mites de manera constant, de la mateixa manera que les il·lusions dels que gaudeixen de la cultura popular canvien amb el temps. Un altre mite etern.
1
