L’Assemblea General de Nacions Unides, en una reunió celebrada el 16 de desembre de 1966 a la seu central de Nova York, va aprovar els Pactes Internacionals de Drets Humans. Sota aquest epígraf, es volia desenvolupar la Declaració Universal dels Drets Humans aprovada l’any 1948. I ho feia mitjançant dos tractats de gran transcendència: el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics (PIDCP) i el Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC).
Mig segle després, un altre 16 de desembre, el Departament d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència ha celebrat una taula rodona per reflexionar sobre la vigència d’aquests tractats. El senyor Manuel Manonelles, director general d’Afers Multilaterals i Europeus de la Generalitat de Catalunya, ha donat la benvinguda al bonic Palau Centelles introduint el posterior debat. Sobre la taula, importants preguntes a respondre: quina és la vigència dels Pactes Internacionals? Quines mesures es poden prendre per evitar que es vulnerin?
La taula rodona, moderada per la periodista Mònica Terribas, ha comptat amb la presència de l’honorable senyor Raül Romeva, conseller d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència. També hi ha intervingut Mikel Mancisidor, vicepresident del Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides (CESCR) i Xavier Pons Ràfols, vicepresident de l’Associació per a les Nacions Unides (ANUE)
Entre el conjunt d’intervencions, totes elles molt interessants, m’agradaria destacar-ne una del conseller Raül Romeva. Cal establir molt clarament, ha emfatitzat, els responsables de la vulneració dels drets humans. Romeva ha destacat que serà molt difícil avançar en el seu compliment fins que no s’exigeixi el compliment dels criteris establert en els mateixos tractats a tots els estats. Indistintament del seu poder i grau d’influència.
Des de l’ENS de l’Associacionisme Cultural Català estem plenament compromesos amb el compliment dels drets humans. Ho diem amb orgull, no pas com una proclama bonista però buida de contingut, sinó amb el convenciment que estem treballant activament per preservar-los. En els darrers anys hem estat treballat intensament en la difusió del Patrimoni Cultural Immaterial (PCI), que busca enfortir les expressions culturals autòctones enfront de les dinàmiques destructores amb què sovint les aniquila una concepció mal entesa del progrés i la globalització. Creiem que és una molt bona contribució que podem aportar des de la nostra entitat, tot implementant la Convenció per a la Salvaguarda del PCI.
Tota defensa dels drets humans que no sigui universal és falsa. Seria incongruent que defenséssim el patrimoni cultural immaterial català, o bé els drets humans que afecten la nostra terra, i ens oblidéssim de les injustícies comeses en altres racons del món. Emulant l’arxicitada cita de Kennedy, podríem concloure que no hem de preguntar-nos únicament què pot fer el món per Catalunya, sinó plantejar-nos també què pot oferir Catalunya al món.
Tal com defensava Mònica Terribas en la introducció de la taula rodona, el deteriorament dels drets humans és extensiu arreu. Podem lamentar-nos que Turquia reprimeixi els drets més elementals, com són els d’expressió o reunió, però també hem de preocupar-nos per les dinàmiques reactives a casa nostra, on cremar la foto del cap d’Estat és considerat un delicte greu i les amenaces dels grups d’extrema dreta a diputats catalans són sancionades amb multes de 1000€.
En aquest sentit, m’agradaria recordar l’article 27 del Pacte Internacional dels Drets Polítics i Civils, que es compromet a defensar les cultures minoritàries. Diu així: “En els Estats on existeixin minories ètniques, religioses o lingüístiques no es pot negar a les persones que pertanyin a aquestes minories el dret que els pertoca en comú amb els altres membres del seu grup, a tenir la seva pròpia vida, cultura, a professar i a practicar la seva pròpia religió i a fer ús del seu propi idioma”.
El món seria un lloc infinitament més just i lliure si es complís rigorosament aquest article. També ho seria si es complissin més acuradament qualsevol dels 30 articles de la Declaració Universal dels Drets Humans, que s’ha llegit en la segona part de l’acte. Dol comprovar que ni l’Estat espanyol ni la Generalitat de Catalunya els compleix totalment. Totals o parcials, les vulneracions són molt tristes perquè afecten aspectes elementals de la dignitat humana: dret a rebre asil, dret a no ser detingut arbitràriament, dret a circular lliurement, dret a l’habitatge…
L’ENS de l’Associacionisme Cultural Català seguirà treballant per defensar els drets de les minories i la preservació de la riquesa cultural. Cada vegada que una expressió cultural centenària desapareix es produeix una petita ferida en el cor de la humanitat. Defensar les persones implica indiscutiblement la defensa del dret a viure en i per la seva cultura i salvaguardar-la. Aquest és el principal objectiu de la Convenció del Patrimoni Cultural Immaterial, que l’ENS secunda completament.
Esperem que l’any 2066, quan s’hagi complert el centenari dels Pactes Internacionals dels Drets Humans, puguem anunciar notícies més alegres. Segurament molts considerin que els grans ideals han passat de moda, i que al capdavall hem de ser pragmàtics i conformar-nos amb les misèries del món. Vull acabar aquest article dirigint-me a aquestes veus tot recordant una mítica cita d’Oscar Wilde: “No hi ha res més pragmàtic que ser idealista”. Si no defensem els drets humans avui, qui ens assegura que no serem víctimes de la seva vulneració demà?
