No deixa de ser curiós que el concepte de «comunicar aptesa o ensenyar» es resolgui de forma tan contraposada en català i en castellà. Efectivament, en català diem «ensinistrar» d’allò mateix que en castellà diuen «adiestrar». «Ensinistrar», ve de la paraula llatina «sinistra» que vol dir «esquerra», mentre que «adiestrar» ve de la paraula, també llatina, «dextra» que vol dir «dreta». És a dir, el català «guanya habilitat» quan aprèn a fer anar l’esquerra, mentre que el castellà guanya aptesa quan aprèn a fer anar la dreta. Curiós. Però curiós… i prou?
No em consta que aquest àmbit de les ciències humanes que coneixem amb la denominació de «psicologia lingüística», tingui un abast que vagi més enllà de l’«usuari» lingüístic aïllat. Per dir-ho amb unes altres paraules: la psicologia lingüística no estudia la «psicologia de la parla», sinó la «psicologia del parlant». Per tant m’arriscaria a dir que avui per avui no existeix cap branca científica que estudiï la psicologia de les llengües com a tal. I suposo que deu ser encara menys probable que existeixi una psicoanàlisi de la llengua. Per això em plau de proposar la següent teoria com a primera pedra d’una possible «psicologia lingüística». Ves a saber!
Dir, a partir d’aquesta parella de mots (adiestrar/ ensinistrar), que els espanyols són de dretes (dextra) i que els catalans són d’esquerres (sinistra), ho trobo una bertranada descomunal i una ingenuïtat com una casa de pagès. Crec que aquí hi ha més marro. I el trobarem… si parem atenció a la psicologia profunda.
Com que tant «adiestrar» com «ensinistrar» vénen del llatí, serà del tot just que cerquem en la llengua llatina els referents semàntics associats a cada una d’aquestes dues paraules. Sé que algú argüirà dient que m’ho miro amb una mirada esbiaixada des del primer moment i que per això mateix hi trobo allò que hi vull trobar. Doncs bé, en atenció a aquests malpensats, em curaré en salut i demanaré la col·laboració d’unes mirades innocents, lliures de tota prevenció. Aquests innocents seran els traductors de la bíblia, bons i honrats hermeneutes: ens servirà de criteri el fet de veure com tradueixen, ells, «dextra»i «sinistra». Hi ha un text que ens pot servir a meravella. És el de 2Co 6,7 i que reprodueixo a continuació: «…in verbo veritatis in virtute Dei per arma iustitiae a dextriset sinistris». Com ho tradueixen?
Les paraules que ens interessen són justament les finals: per arma iustitiae a dextris et sinistris. Les traduccions habituals són aquestes: «amb les armes de la justícia per atacaro per defensar-nos» (BCI), «par les armes offensiveset défensivesde la justice» (TOB, Bible Jérusalem, Français courant), «by using the weapons of uprightness for attackand for defense»(King James), «Atacamosy nos defendemoscon las armas que nos proporciona…» (Tex litúrgic llatinoamericà.)
Totes aquestes traduccions són concordants, i ningú no els discuteix l’exactitud de la traducció. Si aquests savis tradueixen «a dextris» per «atacar» i «(a) sinistris» per «defensar», deu ser perquè consideren que la «dreta» s’associa amb l’atac mentre que l’«esquerra» s’associa amb la defensa. Efectivament el soldat (romà) porta a la dreta (dextra) l’arma d’atac (punyal, espasa, llança…) i a l’esquerra (sinistra) l’arma de defensa (l’escut). D’aquí ve que aprendre a fer anar la dreta vulgui dir aprendre a atacar. Mentre que aprendre a fer anar l’esquerra vulgui dir aprendre a defensar-se.
Té alguna raó de ser, pregunto, que als nens espanyols els vulguin «adiestrar», ensenyar a atacar, mentre que als nens catalans els vulguin «ensinistrar», ensenyar a defensar-se?
1
4
