És famosa l’ordre de Felip V després de la derrota de Catalunya, amb la recomanació que fa al seus executors pel tracte a una Catalunya vençuda i atemorida. El seu ideari era la modernització de l’administració per fer esdevenir un estat unitari com el francès, sotmetent totes les altres cultures peninsulars a la més extensa que va trobar: la castellana. Com es va fer a França amb les nacions més petites, la nova monarquia borbònica decidí anul·lar les nacions que no fossin la castellana, que així passava a ser l’única dins el nou Estat. Sabia de la dificultat de fer-ho quan hi havia nacions més petites que tenien arrels antigues, llengua pròpia i manera de fer mediterrània molt diferent de l’estepària. I intel·ligentment va procurar fer-ho sense que les pròpies víctimes se’n adonessin. I no va estar lluny d’aconseguir-ho, si no hagués estat per la voracitat castellana i la capacitat maldestre dels seus per complir la voluntat real.
Amb tot, si que va mantenir l’embranzida repressora per la por i per la divisió dels catalans. Després, i durant segles, la repressió material i de la dignitat dels catalans va prosseguir. La millor manera que no es notés la voluntat de fer desaparèixer del mapa una nacionalitat històrica va ser la d’aprofitar diferents esdeveniments per afeblir la consciència nacional dels súbdits mediterranis. Citant algun exemple podem veure com això va funcionar. Només en el segle XX la setmana tràgica és aprofitada per assassinar Ferrer i Guàrdia i altres, després de permetre (ells eren l’autoritat fàctica) que s’emboliqués la troca amb la mesura de reclutar joves catalans obrers per a la lluita colonial. El resultat és que una bona part dels catalans van quedar agraïts a la fermesa de la Guardia Civil. L’altre part van quedar sense els fills i atemorits.
Un altre episodi va ser el pistolerisme del 1918/1922, situació dramàtica que els catalans no podien controlar perquè les autoritats eren les de l’ocupació. Primo de Rivera apareix com el portador de la Pau i aprofitant la situació reprimí tot signe que respirés catalanitat. L’estratègia seguida era que no és notés la repressió pel fet de portar la pau a una part dels catalans.
Finalment el franquisme fa el mateix, salva els catalans d’una determinada barbàrie social. Aprofita la pau militar (amb els assassinats coneguts, començant pel President Companys) per reprimir tot signe que pogués recordar que la nació catalana existia. Dividint els catalans de nou i frenant el creixement de la consciència nacional que començava a emergir.
Ara la situació és una altra. Quan el poble català comença a recuperar la seva identitat i l’Estat espanyol no troba la manera de dividir de manera significativa la societat catalana i els espanyolistes actius queden en minoria, la dissolució de Catalunya en una província no és veu possible, ni tampoc l’eliminació dels trets diferencials es pot fer sense que es noti la imposició.
Llavors només queda un camí, que és el que exerceix el PP, al qual ja no li calen equilibris. L’habilitat de Felip V de malmetre el nostre País, preferentment sense soroll i amb l’ajut de col·laboradors catalans que sempre existeixen en qualsevol ocupació ha finalitzat. Ara, a cara descoberta i amb el seu tribunal constitucional al darrera, ha començat i accentuarà la repressió de la catalanitat. Fan una política d’excés de zel per paralitzar un poble que se’ls escapa. Com han fet altres països que han exercit barbaritats sobre altres pobles abusant de Constitucions i Tribunals addictes.
La trista figura històrica és la fotografia del vell catalanòfil Herrero de Miñon entrant al Tribunal Constitucional per votar contra Catalunya. És el toc de trompeta. Ara ja tant els fa que es vegi el “cuidado”.
