L’altre dia vaig poder seguir el debat televisiu a TV3 i BTV dels candidats a l’alcaldia de Barcelona. A voltes em vaig alarmar, preocupar i tenir alguna sensació més, que no cal explicitar, d’algunes de les aportacions dels candidats. De fet, de força candidats. Podríem dir que a tots ells—els uns més, els altres menys—els tocà el rebre de les meves ‘alarmades preocupacions’.
Ara bé, fem una prèvia que considero que em pot ajudar a explicar-me i sobretot a fer-me entendre.
El moviment associatiu cultural català es troba distribuït arreu del territori, però—també s’ha de dir—amb una presència destacable a la ciutat de Barcelona, com a cap i casal, seu endemés de l’Ens de Comunicació Associativa, que agrupa vint-i-una federacions, i que no és una confederació temàtica, ni tan sols de la cultura popular. És l’expressió d’una realitat transversal dins del moviment associatiu cultural català que va més enllà de les temàtiques i de les especialitzacions. Allò que ens uneix és l’associacionisme cultural vist des d’una prespectiva àmplia i plural. Per això, el que passi a Barcelona serà important per al moviment associatiu cultural català d’arreu el país. Si més no, Barcelona és un mirall on trobar les imatges de les diferents opcions polítiques.
Durant els sis anys d’existència com a entitat, hem mantingut contactes i relacions regulars amb totes les forces polítiques, especialment les que tenien responsabilitats de govern, però no sols amb elles, sinó també amb l’oposició tant en el camp municipal com en el de la Generalitat. Això ens ha permès un coneixement important, especialment sobre els discursos i els conceptes, i també poder comunicar el nostre tarannà i manera de fer i de pensar. Tanmateix, sí que hem de dir que aquest coneixement es desdibuixa quan ens referim a les forces polítiques que en aquests anys no han governat però que, ara sí, ho han començat a fer. Tenim, doncs, feina a fer per a explicar-nos, conèixer i compartir. Aquesta ha estat i és la nostra intenció com a organització.
Dit tot això, vull manifestar que es constata una tendència progressiva a anar oblidant—i a vegades la sensació d’anar arraconant—el concepte ‘associacionisme’, el qual ens vincula amb tota una tradició històrica de pedagogia, d’acció i de manera de fer per part de les classes populars del país, les quals van construir amb les seves pròpies mans els espais que van donar aixopluc a tantes iniciatives cohesionadores del país. El mateix passa quan la cultura popular és tractada de folklòrica, com si amb això no actués de motor formatiu, divulgador i creatiu de l’oferta cultural del país. Aquest oblit és paral·lel a l’entrada en escena d’un nou concepte anomenat Tercer Sector, més orientat als serveis que es poden donar des de fora l’administració (però mantenint-hi una forta dependència) i enfocada com una activitat econòmica més.
A mesura que escoltava el debat, vaig tenir cada vegada més la percepció que el llenguatge ens traïa, en el sentit que no tots es referien al mateix quan parlaven de Tercer Sector. Vaig copsar entre els candidats una important diferència sobre el coneixement del teixit associaitu i de la seva tasca i acció, no sols històrica, sinó també actual i propositiva. Cada cop es parla més de voluntari i voluntariat com els grans protagonistes socials de l’anomenada ‘societat civil’, com a membres del Tercer Sector. Tanmateix, la gran majoria de les persones i entitats culturals no ens hi sentim reflectits, ja que el concepte de voluntari i voluntariat es relaciona bàsicament amb aspectes assistencials i de serveis als desvalguts. A ningú no se li ocorreria anomenar un membre d’una colla de diables com un voluntari cultural, per exemple.
Les meves íntimes alarmes van saltar quan es va plantejar que calia recuperar la vella proposta dels centres cívics municipals. És que hem perdut la memòria? És que no recordem el nefast paper que aquests van tenir com a competència deslleial a les entitats dels barris? Feliçment ja fa anys que es va superar aquest conflicte i l’administració ha tingut una clara actitud de suport i d’acompanyament de les iniciatives ciutadanes. Espero que no torni a resuscitar aquest vell fantasma que ja donàvem per mort i superat.
Una altra formulació molt present en els discursos del debat fou la de la societat civil. Per mi, és una realitat molt seriosa, massa, per a ser anomenada tan sovint amb clars tics electoralistes. A vegades penso que davant del poc coneixement que tenen de les nostres propostes i reflexions, els polítics haurien de ser ells els que escoltessin i nosaltres els qui ens expliquéssim.
Tot i així, he de manifestar que tots els candidats coincidien amb el paper tan compromès i necessari amb què les entitats associatives actuem. I això és d’agrair, ens dóna fortalesa i sobretot constata la nostra aportació cultural i cohesionadora.
No cal dir que aquestes eleccions poden influir a generar canvis, especialment en l’àrea de les diputacions. Confio que tinguem una important participació a l’hora de complir amb el vot, que tinguem l’ajuntament que ens calgui i no el que mereixem i que els nostres edils es continuïn atansant a la nostra realitat cultural, els uns, o que s’interessin per allò que fem i proposem, els altres.
